L'homenet Enervant i Repel·lent (conte visceral)

El Pep, un home de 38 anys corrent i asèptic, tornava a casa en tren -com cada dia- i, davant seu -com mai abans- si li va plantar un homenet torvador, provocant-li el sentiment de despreci més gran que mai abans havia experimentat, una sensació de rebuig de proporcions estratosfèriques.

L'homenet en qüestió no tenia, aparentment, cap particularitat que el convertís en detestable automàticament. Era tan corrent i invisible per la majoria com en Pep mateix; però... aquell nas prim i llarg, els ullets de mustela sota les ulleres, el seu posat tan extremament corrent, la seva mirada dispersa i inconcreta, i unes dentetes lleugerament groguenques que amb prou feines es deixaven veure entre uns llavis, francament, gens sensuals, el torbaven de mala manera.

En Pep va sentir repulsió de només veure'l pujar al vagó; el va fer sentir incomode fins el punt d'haver de fer esforços per controlar les ganes que li venien de clavar-li una ràfega de galtades. Li desitjava mal amb ànsia, no ho podia remeïar. Sorprès de tanta virulència efervescent a dins seu, el Pep no se'ns s'havia avenir, tan assenyat i raonable com era. Desitjava fer mal a una persona que ni tan sols coneixia, amb la mateixa ànsia amb que s'espera l'orgasme inminent. Tot plegat, suposava una reacció incomprensible, reprovable i per això mateix, insuportable! Ara també se sentia malament per això. Sempre -fins ara- havia estat una persona empàtica, ponderada i justa. Aquella reacció incontrolable l'anava angoixant doblement; començava a suar, una tremolor va envair-li les extremitats. Seguidament, vindrien els espasmes imposibles de dissimular. L'homenet i els altres passatgers del vagó se'n van allunyar tants pams com permetia l'estretor de l'hora punta. A continuació, al Pep li va semblar com si, de cop, la sang deixés d'arribar-li al cervell mentre un dolor punyent li atacava el pit sobtadament. Va caure rodó al terra amb convulsions encara més fortes, gairebé al mateix temps que el cor decidia apagar-se-li i la seva ànima, abandonar-lo allà enmig. El tren seguia transitant ("pròxima estació...").

L'homenet, sense immutar-se, se'l mirà amb indiferència murmurant a mitja veu: "M'estalvies una feina. No saps el fàstic que em feies..."-

A Déu!

Seyor Déu:
Treiem-nos les màscares i acabem la pantomima. Ni vostè està per ocupar-se per les carallades dels individus d'aquest insignificant planeta, ni els humans tenim gaire remeï... Ja que el guió del seu món - que és el nostre - s'ha complicat més que un serial veneçolà, no li sembla que ja seria l'hora d'acabar-lo? Per aconseguir un final grandiloqüent, a l'altura de la seva creació, li proposo: un apocalisi a partir d'una, encara major, sobrexplotació dels recursos. Europeus, americans, i ara xinesos, indis... apuntant-se a la depredació a gran escala. O, una supermigració sud-nord on els més desfavorits d'ara, aconseguissin desestabilizar la civilització fins a extingir-la, desapareixent ells també causa de lluites fraticides. O algún megalòman amb excés de testosterona i manca de responsabilitat, apretant fatidicament i definitiva, el botó de l'esclat nuclear.
Pensi-s'ho. Ara és el moment de plantejar-se un "reset" al món i aconseguir que el final encara resulti versemblant. Un cop hagi enllestit aquesta trama, li serà fàcil crear-ne una seqüela on corregir els errors de la primera temporada. No badi, l'audiència li començarà a decaure així que s'adoni de la reiteració dels arguments, i percebi que la trama s'està estirant més del compte.

I, sisplau, no es prengui aquesta crítica com una ofensa. (Des de l'Antic Testament que hem sentit a parlar del seu mal geni.) Consideri-ho... un oferiment. El suposo desmotivat i cansat amb l'actual panorama. Cregui'm: acabi amb el món, prengui's un mes de vacances i després ja veurà com, fins i tot tornarà a interessar-se i a tenir il·lusió pels humans.
Cordialment,

un trist mortal.

Relleu generacional

A en Berto no li cal proposar-se fer gràcia. És d'aquelles "rara avis" que, amb només la seva presència, és capaç de provocar involuntàriament, des d'un somriure fi, fins a la riallada més sorollosa. Quan es prepara un guió trufat de gags, fa embogir l'auditori i emmudir humoristes amb molts més anys d'ofici.
Molta sort per a Berto que, rient d'ell mateix, aconsegueix riure's de qualsevol.

Collonuts!

PAELLA... BASMATI?

Grup Cacheiro, aquest és el nom del grup de restauració propietari d'una quarta part dels, mal anomenats, "restaurants" del Passeig de Gràcia i rodalies. Nefasta experiència la de dinar en un d'aquests locals! (I no en faig responsables a les persones amigues que m'hi van citar, que pretenien quedar bé... ) El criticable és el trist menú de 10 èuros i escaig, on el summum dels sacrilegis, era aquell dijous, una arròs anunciat com a "paella", que s'assemblava més a una amanida exòtica de restaurant balinès, que a la gloriosa paella mediterrànea mundialment famosa. On s'és vista una paella elaborada amb arròs basmati (aquell arròs llarg vaporitzat, d'ús freqüent a l'India i part del sud-est asiàtic)! Que empresonin, no al pobre treballador immigrant que hi ha tancat vora els fogons de la cuina, si nó al desaprensiu Senyor Cacheiro (si és que així és diu l'amo) que ho permet.
El que em sap més greu, és l'engany al que es portarà al turista forani de bona fe que es refii que allò és realment paella. Al cap i a la fi, jo ja sé que no ho és...

Si l'Estat cada cop és més intervencionista, si no se'ns permet ni matar-nos com ens sembli millor; si hi ha una regulacions per a tot, fins i tot una de molt estricta que determina quins productes es poden etiquetar "bio" i quins no (per posar un cas)... com és que no hi ha ningú que vetlli per tal que les coses siguin, realment, el que ens anuncien que són?

- Un comensal defraudat -

(Ps. El pròxim àpat, haurem de tornar al restaurant japonès; que potser tampoc és fidedigne, però almenys sempre ens satisfà... )

Voldria haver inventat el Velcro!

En aquesta vida s'ha de ser observador, tenaç i força desinhibit, si es vol arribar lluny! Qualitats que debia tenir l'enginyer suís George de Mestral, un senyor amb un gos que havia de treure a passejar de tant en tant, com és corrent. El quisso tornava de fer les seves miccions canines amb tot de llavors de card alpí enganxades al pelatge, mentre que al senyor enginyer se li arrapàven als mitjons i a la vora del pantaló.
Tornar d'una excursió amb tot de llavors peludes enganxades a la roba ens ha passat a tots els que tenim un passat (i present) "kumba". Però només a un refotut enginyer suís capquadrat torracollons, li podia haver donat la idea de l'omnipresent "Velcro"!
Així és com va néixer un dels invents més ridículs i lucratius de la història.
A més, aquest home els debia tenir molt ben posats com per convèncer algún tècnic de fabricar-lo industrialment; si algú m'ho hagués proposat a mi, m'hauria pixat de riure. Està clar que no tinc prou visió de futur...

Un invent tan "tonto" dóna molt de joc.

Signes dels temps

Tinc per costum deixar l'aixeta de la banyera oberta molta estona.
No m'importa que els fumadors bufin el fum sobre l'ensaladilla russa del mostrador del bar.
M'agrada conduir sense cinturó, sense airbag i sense aire condicionat.
L'excés de velocitat em relaxa força.
Ajunto totes les deixalles en una sola bossa i deixo les escombraries a la porta de casa.
No apago el llum del balcó en tota la nit.
Els diumenges que vaig a la muntanya aprofito per rentar el cotxe al riu.
Faig acudits masclistes i em grato l'entrecuix quan em pica.
...
És bromaaa! Tot i que no fa pas gaire, res de tot això era estrany.

De vegades, quan miro enrera m'agafa vertígen de comprovar el salt que ha fet tot en tan poc temps.
(Ara només em grato quan estic segur que ningú em mira...)

Tocar de peus a terra

És veu que el primer calçat que va fer servir la humanitat va ser alguna cosa semblant a unes sandàlies. Per tant, és el calçat primitiu. Ara és una indumentària de temporada i sinònim d'informalitat, comoditat, frescor... fins el punt que el trinomi sandàlia-estiu-vacances és indestriable.
Amb les rebaixes en marxa he sortit a comprar-me unes sandàlies noves. Però he fet tard, de les que m'agraden ja no hi ha el meu número. Si a més, descarto les que no tenen puntera, els models per triar es redueixen en un 70 per cent i no estic disposat a ensenyar aquelles petites extremitats atrofiades i en vies de desaparició que són els dits del peu! Fins al punt que, si mai vaig a una platja nudista, l'únic que no em treuria seria el calçat. I fer servir mitjons a sota les sandàlies fa de guiri centreuropeu anys 70.
Per tant, que torno a casa amb les mateixes sandàlies de fa tres temporades i amb els diners pressupostats, al bitlleter. Cap problema. No em penso comprar res que m'imposi el mercat així com així. I si acabo superant el meu trauma amb la disformia dels meus dits (no pitjor que de la majoria de la població) sempre m'en puc fabricar una parell com les de la foto. Aquest jove no té tantes manies com jo...

Això no és tot, amics

L'Huracà sempre seguirà viu, oi senyor Pensador?
Enhorabona per la seva nova vida.

HOMENATGE ALS CREATIUS "GAFAPASTES"

¿Y tú de quién eres?

Jo, per look, hauria de ser de Mac, però sóc de PC...

FAS MOLTA RÀBIA, TIU.

Ferran, ets a tot arreu.
Per començar, on seria "normal" trobar-te (diaris, informatius de TV, noticiaris de ràdio, revistes del cor... ) encara que preferia que no hi fossis tant.
Però el que més em rebenta és trobar-te on no t'espero. M'has assaltat amb reincidència en tombar una cantonada, des dels anuncis de les marquesines del bus i altres. T'he vist a les samarretes d'alguns nens impúbers (que retirin la custòdia als pares!) Estan deixant de fer càstings pels espots publicitaris, ara els protagonitzes tots tu (a excepció del d'Hemoal). Has aparegut en el doblatge d'una peli, de la que no diré el nom per no fer-ne més publicitat...

Has de saber, Ferran -i no t'estranyi- que cada dia som més els que tenim moltes esperances posades en el teu company Hamilton i el desig que sigui ell qui et toqui una miiiiica la vora dels calçotets per posar-te a l'altura que mereix la teva vanitat i fatxenderia insultants. Ei, però de bon rotllo, eh? (com deia aquell)

I això que a mi, l'automobilisme se m'en fot.

Mecagu'n els dubtes raonables!

Tinc un dilema; dels grossos, no es pensin.
Haig de prendre una decisió de calibre XL; de les que, si la cagues, saps que et maleïràs els ossos fins el dia del Judici Final.
Ara per ara l'únic que, tant em pot inclinar en una direcció com en una altra, són els maleïts "dubtes raonables". (Fa molts anys, de la pel·lícula "Dotze Homes Sense Pietat", on un tribunal popular jutja un home, vaig assimilar el concepte del "dubte raonable" i sovint l'aplico, especialment per qüestionar les coses que semblem evidents.)
Em trobo que, posant en pràctica la teoria, descobreixo dubtes raonables en qualsevol de les dues opcions que se'm presenten. Què faig? Deixo que desempati el cor?
Suposo que si...

NOVA YOOOOOORK

Fa pocs dies, alguns dels autors de L'Ull de l'Huracà hem visitat Nova York (diguem-ne, que per motius de feina). Alguns ja hi havien estat, però tot i així aquesta ciutat -considerada la capital del món- sempre sorprèn el visitant per la seva desmesura.
Tot és gran (barruerament gran, fins i tot), excessiu, innecessari... Edificis d'oficines de 40, 60 0 70 plantes -què sé jo- amb tots els llums encesos, fins i tot a la nit quan ja no hi queda ningú; cisternes de wàter que deixen anar cada cop, més aigua que la que veuran els saharauís en tota sa vida; limusines Hummer per a 20 passatgers, que han de maniobrar per tombar algunes cantonades (i h'hi ha a per un "tubu"); el Metro amb més estacions (i decadent) del món... Racions de menjar individuals, que a Europa servirien per alimentar dues o tres persones. No m'estranya que acabin fent aquests culs!

Les Festes... Majors?

D'aquí a poc, serà Festa Major a la meva ciutat. I què?
Fa quatre setmanes ho va ser al meu barri i hi van anar quatre gats (els de la Comissió i dues iaies sordes). Quina funció fan actualment les Festes Majors en les societats urbanes i per què encara hi malbaraten tants recursos els Ajuntaments? Quina gràcia hi troben a tancar un munt de carrers a la circulació, sense alternatives (quan la majoria els necessitem per sortir a treballar a fora), només per fer-hi passar uns capgrossos... o muntar un escenari per a l'Orquestra "Maravilles" de torn? Sembla mentida que no es vulguin adonar que les noves "festes majors" són esdeveniments com el Sonar, per exemple. I no és que el Sonar em desperti gaire interès, particularment; però s'hauria de començar a reconèixer que, muntatges d'aquesta mena són els que actualment s'ajusten més a la definició clàssica de "Festa Major": punt de trobada d’una comunitat local que es reuneix anualment a l’entorn d’uns escenaris comuns –la plaça, el cafè o l’església– i que afirma la seva existència com a col·lectiu a partir d’uns referents simbòlics compartits.
Ara no faré una defensa a ultrança dels Festivals, però si que penso que les Festes Majors que tanta gràcia ens fèien als 70 just recuperada la democràcia, han començat a fer regust de ranci i necessiten un replantejament dràstic. Per què no destinen la meitat del pressupost de les festes a escurçar les llistes d'espera als hospitals o a les residències?
Al capdevall, el Sonar (o el festival que sigui) s'autofinança i compta amb patrocinadors i tot.

COL·LAPSE

L'HURACÀ està malalt. Respira, però gairebé no batega.
Està afectat d'una greu afecció en que les seves cel·lules es desprenen i ja no es regeneren.
Tot i així, encara confiem en la seva recuperació; potser un transplantament sigui la clau!
De moment, agraïm l'interès que heu mostrat pel malalt. Els vostres comentaris d'ànim poden ser un bon estímul per aconseguir que el pacient es guareixi.

Salut companys!

La Mar Salada

Els últims dies he escoltat reiteradament i molt d'aprop, grups (sobretot de noietes) que comentaven amb molta il·lusió la possibilitat de fer un creuer. Doncs bé: no tot són flors i violes; la mar té aigua. I de vegades es belluga! Si es dóna el cas, ni un contenidor de Biodramines us salvarà de trallar. (O de quelcom pitjor...)

Fins aviat!

Els companys m'han regalat aquest llibret.

Com devien saber que volia llegir-lo?

Avui deixo el Grup Flaix, i ja sabeu que ho faig amb sentiments contradictoris: la fama i els diners que m'esperen es veuen una mica eclipsats per la tristor de deixar enrere l'etapa professional i personal més important de la meva vida.
En aquests anys hi hagut de tot, en totes les vessants, però ara només em venen al cap les coses bones, vés que ben dissenyat està el cervell humà. Ja us ho he dit més d'un cop i ho repeteixo: us estimo huracanets.
Encara que, evidentment, la meva aportació a aquest blog serà la mateixa que fins ara. Perquè ara és quan deixem de ser companys per ser de manera indiscutible, molt més: amics.
Us miraré des del meu tro, però amb benevolència. Perquè no sé que teniu, cabrons i cabrones, però us feu estimar.


GRÀCIES PER TOT!!!!

La polideta vermella i els 3 gossets

Ahir vaig llegir una "notícia": un autor ha reescrit tots els contes infantils en versions políticament correctes per no ferir sensibilitats. Així, per exemple: la caputxeta duia a la cistella "llaminadures baixes en calories i sodi"; o quan el caçador apareix per ajudar-la, la nena li espeta: "Sexista! Que et penses que una dona i un llop no poden solucionar els seus problemes sense un home?".
D'altra banda, a una escola anglesa han decidit susbstituir els clàssics 3 porquets, per tres gossos, ja que consideren (alumnes i mestres) que podria ferir la sensibilitat de la comunitat musulmana, tot i que aquesta ja s'ha manifestat dient que ho troben totalment absurd.
I jo em pregunto: és això una tècnica de màrqueting per tornar a popularitzar els contes infantils de tota la vida? Són els anglesos una colla de dropos sense feina? Es queixarà el sector porcí per aquesta pèrdua de protagonisme? Sortirà algú en defensa dels drets del llop, tan maltractat pels contes? No és sexista, acusar de sexista a algú que intenta ajudar pel fet de ser home? Tenim problemes per detectar la línia que separa el respecte de la més absoluta estupidesa? No hauria estat molt més divertit i instructiu fer la versió políticament incorrecte?

L’ull de l’huracà: l’assot dels mediocres i dels fills de puta

AVÍS INICIAL: si no entens de què va aquest missatge és que no va adreçat a tu.

Sembla que es confirma: l’Ull de l’Huracà és el dimoni, el “putu” anticrist.

Estem agafant mala fama perquè posem nerviosos els mediocres, posem nerviosos aquells que en comptes d’estar preocupats per tirar endavant les coses amb il·lusió, professionalitat i amb respecte per la feina dels altres només es preocupen per mantenir les seves parcel·les de poder ben acotades i protegides de qualsevol influència externa, només es preocupen de quedar bé davant dels superiors i mantenir el seu culet de mico lliure de cap perill.

Els mediocres que ens envolten no volen aire fresc, prefereixen respirar la pudor de les seves pròpies flatulències. I, vés que et diré, molt millor, perquè tard o d’hora s’enverinaran amb la seva pròpia merda i moriran d’una manera lenta i dolorosa.

Sembla que ara és el temps dels espietes, dels llepaculs i dels xupapolles, però com diu un gran amic: al final, la veritat, sempre triomfa.

Jo abans em resistia a creure’l, però ara hi tinc fe. Perquè només creiem en allò en què necessitem creure, i ara vull creure en això: no podran amb nosaltres.

Mediocres del món, prepareu-vos. Ja tenim el forat del cul massa donat de sí com perquè ens feu mal. L’haureu de tenir molt grossa per aconseguir que ens caigui una sola llàgrima abans que ens donem la volta i us fulminem amb la mirada.

ARA, ANEM A PER VOSALTRES.

L’esperit de l’Huracà no morirà mai!

No digueu que no estàveu avisats.

Imatge en exclusiva

L'autor de "Montecristo", Doc Moriarty, del que fins ara en desconeixiem l'aparença, repassa la seva obra mentre es pregunta:
I AIXÒ HO HE ESCRIT JO?
Al fons de la imatge, el gremi de la crítica literària espera agotnat l'oportunitat propícia per atacar.

TOCANT ELS PEBROTS!

Hola amigosh. Shoy Mariano.
Eshtoy encantado con la reshpueshta que losh eshpañolesh de bien han dado a nueshtra convocatoria de manifeshtación.
"La gente pidió un cambio en la política antiterrorishta en una demoshtración de civishmo, de democracia y del ejercicio de un derecho de una manera tranquila y civilizada. Fue uno de losh eshpectaculosh mash bonitosh que he vishto en mi vida política."

QUINS PEBROTS!
(I quin mal gust... )

Diuen que avui en dia la música està fatal

Però què me'n dieu d'això?

Sortits de La Masia?

No necessita que legalitzin les drogues toves.

Els culpables de la catàstrofe del Challenger

Qualsevol temps passat no tenia perquè ser millor.

Acabada de sortir del prostíbul.

Un home avançat al seu temps

Perquè després diguin que Tamara Seisdedos és un "bitxu raru".
Més caràtules freaks aquí

El mite "on stage"

EL VALOR DELS CLASSICS.

Estimat senyor Montilla
Seré breu perque tinc feina. Aquesta setmana els trens han funcionat malament, el mòbil ha pujat de tarifes, no he fornicat (no problem) i els fanàtics del futbol blaugrana m'han taladrat l'orella. Ha sigut una setmana durísima per això li agraeixo que hagi desclassificat per fi els documents secrets de la Generalitat que fan referència als volums secrets del famós heroi català TEO. Fins ara TEO només anava al zoo, pero ara per fi tenim els altres volums que van ser sustrets i arxivats injustament a la guerra del perejil. Així senyor Montilla, agraeixo tenir entre les meves mans la trilogia Teo baixa al Raval, compost per "Teo pilla un cego de collons", "Teo passa farlopa" o "Teo fa de Xapero pels moros" i amb certa emoció he començat a llegir l'ultima gran obra "Teo li pilla un chungo al talego", una obra mestre de les lletres catalanes. En fi, aconsello per una major compresió de l'obra, començar per "Teo va tot pixat" i "Teo s'ha quedat penjat de tripi". Bon apetit.

CADA COSA AL SEU LLOC

l'altre dia una noia seguint el fil d'una conversa em va deixa anar allo de "...i tu que et penses? que les noies no ens masturbem tambe?" a lo que jo vaig respondre amb un fort crit "no!!!! la masturbació nomes es pels homes!!!". voldria tenir el recolzamentr de l'huracà, necessito coneixer la vostre opinió sobre aquest asupte de vital importancia. els homes ens em guanyat la masturbació a pols. hem fet tots els merits, hem treballat el tema amb passió... elles ens han comparat amb mandrils, amb monos del zoo. pero nosaltres no em baixat la guardia i em seguit el nostre camí...
diguem-ho alt i clar, les noies no es masturben, es més, ni es masturben ni deixen masturbar amb pau, es per aixo que us e de dir que si jo tingues més poder exigiria per llei que la mastrubació nomes fos per homes i que elles romanguessin cara la pared (amb lefa a la cara).

TV QUE MATA

Un home mort fa un any, continúa al davant d'un televisor en funcionament.
Aquesta escena pròpia d'una d'un film de terror de sèrie B, és el que van descobrir fa pocs dies en un apartament d'un suburbi de Nova York.
Per poder reparar els desaigües de l'edifici, uns obrers van entrar per la força al seu domicili, ajudats pels bombers. Allà immòbil, restava el cos una mica eixut, però quasi intacte del senyor Vincenzo Ricardo, de 70 anys, que jeia apoltronat al seu sofà; sembla que havia palmat de causes naturals feia un any, aproximadament, tot veient la tele.
Imaginem que ara, el televisor haurà de passar a disposició judicial com a principal sospitós de la mort de l'avi. El que no ha transcendit és la marca d'aquest aparell que ha aguantat tantes hores abocant imatges sense rebentar, i m'interessaria molt. Haig de comprar un televisor nou i m'aniria bé conèixer el fabricant. Si algú m'en pot donar referències...

Moral o inmoral?

Coneixen la polèmica generada per aquest anunci? L'Observatorio de la Imagen del Instituto Español de la Mujer l'acusa d'incitar a la violència contra les dones. Dolce & Gabban acusen els espanyols de "retrassats" i puritans. Al final, l'anunci es retira (només a Espanya)... Vostès, què en pensen? Violència de gènere? Erotisme? Circ gai? Masoquisme?....

Te doy con la Gillette Fusion

Un nou hit, número 1 a la llista d'èxits de "los 40 delincuentes más buscados de latinoamerica".
El que no entenem és que, tractant-se d'un tema que parla de Gillette, no hi aparegui la seva imatge de marca, David Beckham. És un cagueta.

Moltes felicitats

Avui fa 26 anys.
Penediu-vos dels vostres pecats: cada dia queda menys pel pròxim.

Subhastes

Segons he llegit en aquest enllaç, la finestra des de la que suposadament Lee Harvey Oswald va disparar JFK ha estat subhastada per tres milions de dólars.
Sembla ser que fa un temps, l'etiqueta del cadàver d'en Harvey va ser venuda per 6.600 dòlars, així que en qualsevol moment poden sortir (si és que no han sortit ja) nous productes de marxandatge inspirats en tot allò que va passar en relació a la mort d'en Kennedy. El capitalisme és així, què hi farem. El que no entenc és com encara no han arribat a subhasta els següents objectes:

• Un didalet de la matèria gris de JFK.
• Un panyal pixat de Fidel Castro.
  
• El vestit tacat de semen de la Mónica Lewinsky.
• L'última sonda nasogàstrica del Caudillo.
• Les cintes de seguretat del Pub Arny.
  
• El reproductor de DVD en què Saddam Hussein mirava pelis de Rambo.
• Les pelis de Rambo en sí.
• El fil interdental d'Idi Amin Dada.
  
• El penis incorrupte de Bibi Andersen.
• El moble bar buit dels qui van donar l'Óscar a la millor peli a Rocky (que competia aquell any, glups, amb TAXI DRIVER!)
• Les cames d'Irene Villa.
• El micròfon sense cable dels Milli Vanilli.
  
• Una bossa de viatge feta amb la pell sobrant de l'operació de fimosi de Rocco Sifredi.
• El perruquí d'Alfons Arús.
• Una arma de destrucció massiva de l'Iraq.
  
• Una ampolla de l'oli que va perdent Ruiz de Lopera.
  
• Les pastilles de fre del cotxe de Diana de Gales.
• (...)

I bé, hi ha moltes coses més, però ara no se m'acudeixen. I potser hi ha alguns d'aquests objectes que ja han sortit a subhasta i jo no ho sé.
Si en teniu cap, no us talleu i poseu-lo a l'Ebay. Sempre hi haurà qui pagarà per una pel del colló dret de Chiquito de la Calzada.

Vols ser un súperheroi?

Doncs presenta't al nou concurs de moda als EEUU!
11 paios tancats en una casa les 24 hores, un Gran Hermano dels justiciers!
Si vols salvar el món i protagonitzar el pròxim còmic d'Stan Lee i rodar una pel·lícula d'èxit mundial aquest és el teu reality

Lu que fem amb temps lliure...

Un petit divertiment:

http://www.grapheine.com/bombaytv/v2/play.php?id=73796

El nou anunci d'Estrella

En la seva línia d'anuncis mooooolt creatius i mooooolt espectaculars, aquí teniu l'espot que marcarà el destí de la publicitat, com a mínim aquest estiu.
(Penjat a petició del senyor Esmore, que està bojament enamorat de la seva protagonista)

QUESTIÓ DE TEMPS

Avui he tingut una revelació important que vull compartir amb vosaltres... resulta que cada dia agafo el tren de les 8:30 i sempre arriba amb retard... per norma general succeeix que haig d'esperar el tren un mínim de 10 minuts amb el conseqüent mal rotllo i orelles de burro (el mensual val una pasta).
Però em pregunto... no serà que el tren arriba a temps i sóc jo el que visc en un espai-temps erroni.
O sigui, que en realitat el tren sempre arriba puntual i jo sóc qui cada dia porta un desfase temporal??? Ho veieu com jo o simplement creieu que he de cambiar de droga, o que he de fornicar més per tenir el cap més despejat? Respostes al blog.... el divendres sorteig d'un cap de setmana a Sant Boi.

PUTOS PASSWORDS

Ens estan encerclant, amics meus. Cada vegada, el cercle s'estreny més fort i aconseguiran que ens quedem indefensos davant l'enemic, llavors quan ens quedem despullats i desarmats serà quan ens hipnotitzaran i ens faran ser esclaus seus... o és que NO HO VEIEU ???? Reflexioneu d'una punyetera vegada... reflexioneu com reflexiona una cabra davant d'un bri d'herba a Mongòlia i arribareu a la conclusió, que cada password és un enemic. El primer password és amable, sensual i dòcil però, i el segon? T'enrecordaràs de la clau del segon? Val, pero, i del tercer? T'asseguro que del quart serà impossible... Admeteu-ho, abans que us n'adoneu la vostra vida serà un puto password que haureu oblidat i llavors començareu a plorar com una maleïda cabra enmig de Mongòlia, quan tot el que hagueu treballat al llarg de la vida quedi en mans d'una combinació penjada a la infinita xarxa de l'oblid.

Apocalypto... o Hematoadicto

Entre vosaltres hi deu haver gent molt curtida però a mi, "Apocalypto", l'última pel·lícula d'en Mel Gibson, m'ha encongit l'estòmac fins a deixar-me'l com una oliva arbequina.
La fascinació d'aquest home per esquitxar totes les seves obres d'hematies a l'engròs, em fa empal·lidir. Ja sé que pensareu que m'ho podia haver estalviat no anant-hi; de fet, l'anterior fim "La Passión de Cristo" no el vaig voler veure precisament pel tractament qüasi gore del tema.
Reconec que hi ha gustos per tot. Per això, mentre jo em feia petit a la butaca i havia de mirar el contorn de la pantalla en les escenes més explícites, al meu costat mateix una colla de noiets d'encara no vint anys, menjàven crispetes i comentàven amb la boca plena "que guai, que guai. Mira el nota ése con el casco. Ha, ha...!".
Penso que per explicar la història que explica i trasmetre el missatge que pretén transmetre (que no més res de l'altre dijous) no calia tanta dosi de sadisme. Senyor Gibson, quan hagi superat la seva predilecció estètica per la sang i pel dolor físic, potser li tornaré a donar un vot de confiança. Ara per ara, encara em fa mal tot.
(M'en torno a veure les de'n Woody Allen que sempre em deixa un regust més afruïtat al paladar. I perquè hi surt l'Scarlett Johanson...)

Benvinguts a un blog sense política

Seré breu:
us heu adonat que amb la que està caient (i caurà), mai hem penjat cap comentari relatiu al serial tragico-còmic de l'Estatut?
Ningú ho ha trobat a faltar, probablement. Fins i tot, potser és d'agraïr. Per tant, giro pàgina i adreço els meus pensaments cap a qüestions més perentòries; m'en vaig a dinar i de camí m'aturaré a fer un "riuet".

la germana

El suïcidi de la germana de la princesa Leticia m’ha fet reflexionar sobre un fet que jo considero de gran rellevància social. Vaig al grà. Si com marquen totes les hipòtesis, la germana de Leti es va suïcidar i posteriorment va rebre la missa oficial i va ser incinerada ¿no es aixo una incongruència? Em refereixo a que si es va suïcidar amb barbitúrics, es una mica bestia que la incinerin, no? Si Erika el que volia era treure’s la vida, la incineració l’únic que fa es confirmar aquesta mort. Les flames redueixen a cendres el que abans era un esser humà viu. Es com si algú que a mort en un naufragi l’enterressin en una piscina municipal.... no sé, pensem-hi.

Bona vida, llarga vida.

Jo avui, també em posaré transcendent:
Una frase en un article banal sobre els mètodes per mantenir l'aspecte jove, m'ha fet pensar en un vell conegut. La frase deia: "... segons un estudi, viure amb alegria endarrereix l'envelliment" (cosa prou obvia). M'ha vingut al cap un home entrat en la cincuantena per qui els últims tres anys han suposat una dècada. El Josep vital, alegre i dinàmic que vam conèixer, ara és una persona que surt d'una depressió, visiblement envellit, més canós i inflat per l'efecte dels medicaments.
És fotògraf professional dels de tota la vida i això de la revolució digital l'ha castigat fort: ha d'enfrontar-se a una maquinària de revelatge caríssima (més de 180 mil €) gairebé obsoleta i encara per acabar de pagar; la necessitat de fer un reciclatge professional i adaptar-se als ordinadors; passar de rebre clients que li demanaven consell expert a trobar-se un públic més jove que li diu què ha de fer i sovint menystenint els seus coneixements tècnics; veure que ja no pot tenir estoc de material fotogràfic, perquè els distribuïdors li fixen uns preus massa elevats mentre qualsevol "garrulo" ho sap trobar més barat per internet...
Està clar que la bona vida ens conserva l'aspecte i probablement ens allarga l'existència, però qui és que no es troba entrebancs que li deixen marques al rostre o a la salut?
Tot i que el Josep està trobant la manera de superar les dificultats, em solidaritzo amb la seva angoixa. Al capdavall, tots estem a mercè d'una revolució tecnològica i social tan vertiginosa, que em fa plantejar si de veritat arriba per facilitar-nos la vida.

I aquesta setmana el número u de la llista és...

L'ha encertada de ple Sr. Questionaire, aquest tema mereixia un lloc d'honor en aquest blog. I també demana, juntament amb el de la Tigresa de Oriente, una redefinició del concepte "terrorisme". El que van fer els Bin Scouts amb el WTC va ser una mariconada comparat amb això. Com va dir aquell: "perdona'ls, pare, que no saben el que foten".

Dia sense mòbils

Missatge a tots els familiars i amics: com que avui és el dia sense mòbils i nosaltres el volem secundar al cent per cent, si us plau, no ens truqueu per demanar-nos favors, ni calés, ni per explicar-nos les vostres desgràcies personals.
Truqueu-nos només per assumptes importants com fer-nos un gran donatiu econòmic o proposar-nos sexe sense compromís.
Amb el vostre suport farem un món millor per a l'Ull de l'Huracà..

Gràcies.

Compte que em poso trascendent

Antigament (fa un mes) aquest blog era titllat de pessimista. També de massa profund. En bona part el culpable n'era jo, que em passava el dia deixant anar el meu fatalisme en aquestes pàgines electròniques deixades de la mà de déu (per sort). Passades les setmanes m'he adonat que la tendència ha canviat i que ara tot és "friquisme", musiqueta i "ji ji, ja ja". Com que la meva naturalesa té la sana tendència reflexionar lúcidament sobre els assumptes que afecten la humanitat però sobretot sobre els assumptes que m'afecten exclusivament a mi, no m'he pogut estar de preguntar-me: perquè fa un mes pensava tant en la meva postura a la vida i ara prefereixo (inconscientment) no fer-ho? La resposta és evident, fa un mes estava deprimit. La meva postura vital era amb els pantalons abaixats i el cul en pompa, preparat per sentir a la nuca les esbufegades de l'adversitat. I ho feia amb pena i sense esperança, amb por i amb una bona dosi de rebel·lia frustrada per la meva pròpia ineptitud. Estava deprimit, què volen que els digui. Ara, però, les coses han fet un gir de 180 graus: estic raonablement content, miro el futur amb esperances de felicitat, calers i folgança de la vida. I no és que la meva postura de la vida hagi canviat, segueixo amb els pantalons abaixats i esperant el que hagi de venir, però ara ho faig ressignat i ja no poso el cul amb por i recança, sinó en actitud d'ofrena. I tot és mé fàcil. O potser no. Pregunteu-li a en Confuci, o potser a Jesucrist, jo no tinc cap resposta.
Només puc dir que la vida dona moltes voltes, però el que dona més voltes és el meu cap. I sovint es mareja... i acaba vomitant. I quin regust que em deixa, puag!

Això... és una èxit!

Ja ho deia Juan Pardo: "Bravo por la música, que nos hace màgicos". Segurament ho deia per artistes com La tigresa de Oriente i els seus acòlits. Hi haurà qui demani per a ells l'aplicació de la llei antiterrorista, però jo demano el premi Nobel de la Pau, el de Literatura i el de Química. Sí, sí, el de Química, perquè són la compost més explosiu des de la dinamita.

De la Wikipedia a la Frikipedia

Potser vosaltres, ments corcades pel càncer ciberespacial de l'Internet, ja ho sabíeu, però jo vaig conèixer anit l'existència de la Frikipedia i de la seva cosina germana Inciclopedia.
A part que la idea va semblar-me molt divertida (un paròdia de la meva "estimada" Wikipedia), el que més em va sobtar són els problemes legals que va tenir el seu creador amb la SGAE. Llegit el titular de seguida vaig pensar que es tractava d'un tema de drets d'autor i que possiblement a la Frikipedia hi apareixien continguts amb drets que l'SGAE volia cobrar. La meva sorpresa arriba quan descobreixo què va passar realment.
L'SGAE no acceptava que ningú parlés malament d'ells, ni tan sols amb la justificació que tots els continguts de la Frikipedia tenien un caràcter satíric i "gamberru".
És curiós que una organització com la SGAE que, a més dels interessos econòmics dels autors i autores, també se n'hauria de preocupar ni que fos una mica per un tema tan important com la llibertat d'expressió, no sàpiga diferenciar el que és una enciclopèdia satírica com la frikipedia d'una enciclopèdia que pretèn ser seriosa com la Wikipedia. Malauradament, i suposo que encara per temes judicials (o perquè l'autor ha acabat fins els pebrots), la Frikipedia està a dia d'avui inactiva. Per sort ens queda la Inciclopedia, que inclou un article sobre la SGAE basat en l'article original de la Frikipedia.
El caixé de Google guardava una versió de l'article original però ara sembla que és impossible veure-la.

Veient el que hi ha, suposo que els directius i advocats de la SGAE estarien molt satisfets si sobre el nostre estimat Estat mig desintegrat caigués la benedicció d'un règim feixista. El ministeri d'informació seria cosa seva, i podrien fusionar-lo amb el d'Hisenda, que de recaptar tributs en saben una estona.

Com va dir aquell: "¡manda huevos!"

MOMENT BAIX (o "Les mates em maten")

Ara entenc perquè les matemàtiques sempre em donen mal rotllo:
Fa uns dies es va publicar un estudi basat en una fórmula matemàtica patillera, segons la qual, el dia més depriment de l'any és l'últim dilluns de gener (enguany ha estat el dia 22).
En principi, ho té tot per ser un dia desgraciat: és un dilluns, ha passat l'eufòria nadalenca i post, hem acumulat deutes, sol ser un dia meteorològicament fosc i a sobre, comprovem que els propòsits per l'any estan fracassant.
Tot això explicaria el mal estar col·lectiu i l'abatiment general que ensumo fa uns dies, sense necessitar les mates.
Ara l'autor de la fòrmula (el Dr Cliff Arnall, de la Cardiff University) es podria enrotllar i calcular el dia més euforitzant, el més alegre i el dia més propici pel fornici. O és que els matemàtics només saben que deprimir-me, com han fet des de la meva infantesa? Eh?

Danuta a la sabana

Aquí trobeu la gran artista polonesa Danuta Lato fusionan la cultura salvatge africana amb la tendència esportiu-artística del hullahop. Àfrica no ha tornat a aixecar cap.

Ja no es fa música com la d'abans

I si no, mireu aquest vídeo.
Si us plau, no feu rimes amb el nom de la Danuta, pobre noia.

wikipedia = wikimerda

Potser el que he fet avui vosaltres ja ho heu fet o ho heu imaginat fa temps.
Ja ho sé , sóc un capullu per haver-ho fet, però és que consultant el currículum de la Cayetana Guillén Cuervo (per un petit escrit sobre la seva persona i un tal Nacho Vidal que he deixat en un altre blog) he tingut la temptació de veure què passaria si aportés el meu granet de sorra a la gran enciclopedia open source. Si visiteu aquest link podreu veure que el que hi ha en negreta i cursiva és el que he aportat amablement. D'això en fa sis hores i ningú ha cregut encara que fos inapropiat.
A veure si ho treuen... si no, demà mateix faré les correcions oportunes perquè tot torni a la normalitat.
Ah, he fet també algun petit canvi en la seva filmografia.
Si jo, que sóc bona persona, faig aquestes coses, què no farà un desgraciat, per exemple, amb la història del nostre planeta? ¿Esborrarà qualsevol referència a l'Holocaust, farà desaparèixer l'entrada "Operación Malaya"?

El Codi Obert: tan fake com el Codi Da Vinci?

Prediccions

De vegades a la feina hi ha qui diu: "durant una setmana hauríem de fer intercanvis entre departaments, que uns estiguin uns dies fent la feina dels altres. Així ens posaríem els uns a la pell dels altres i sabríem quines dificultats té la feina de cadascú". Deixant de banda el que en penso de la proposta (no acaba de fer-me al pes, la veritat), i després d'aquesta setmana en què ens havien dit que nevaria de tal manera a la costa catalana que per esquiar no caldria ni pujar al Pirineu , vull fer una proposta al món. Durant una setmana fem un intercanvi: posem tarotistes i bruixots com la pitonisa Lola, Paco Porras o Aramis Fuster a fer la predicció meteològica de la tele. Durant aquest mateix temps els meteoròlegs de la tele com en Tomàs Molina, el Paco Montesdeoca o l'Alfred Rodríguez Picó, ocuparien el lloc dels "endevinadors" a les seves línies 806.

Al final de la setmana compararíem si per una banda i per l'altra han mantingut el seu nivell habitual d'encert. Ja us puc avançar que, com mínim, la pitonisa Lola no tindria problemes en mantenir el percentatge d'encerts d'en Tomàs Molina.

PD: Ups, espero que ningú em posi "doh velah negrah".

NO TE GANA I AMB RAÓ

Avui m'he llevat amb una notícia que m'ha deixat una mica sobtat: resulta que l'etarra De Juana està en vaga de fam des de fa dos mesos i és a punt de morir. Jo personalment, trobo que aquest mètodes son massa dràstics, però des que vam fer la reunió de creativitat al restaurant asiàtic, estic d'acord en denunciar la quantitat abusiva de glutamato que actualment es posa al menjar.
(la foto es per agafar gana)

CAIXA FORTA INVIOLABLE

Qui no guarda a casa un grapadet de bitllets per pagar-se els petits vicis?

Són aquells quatre duros que no val la pena portar al banc i que fan de tan mal guardar. Doncs, ha arribat la solució contra els pispes: la "caixa forta inviolable". I el millor de tot és que te la pots fer tu mateix i sense necessitat d'eines! (rotllo Ikea, però millor).
Es recomana un potet de Nocilla per enfatitzar l'efecte.
No trobeu que és sensacional?

IPC SON LAS SIGLAS D'UN GRUP DE HEAVY

PER fi, despres d'una exhaustiva documentació i arxiu s'ha arrivat a trovar la solució a aquestes sigles tan conegudes, IPC.
en realitat les tres lletres corresponen als seguents conceptes filosofics.
I: vol dir, "ijo de fruta" una current estetica de mitjans de l'actual segle que fomenta la ingesta de fruita.
P: vol dir, "Prufiterols" una ideologia canina basada en la ingesta de derivats lactis i lefa.
C: vols dir, "Casper" un personatge de ficció actualment dedicat a aixecar campanes de bronzo amb el sota penjoll del penis.

el resultat d'aquest tres factors es 2,7% (observeu la foto del que a fet l'estudi i recerca per donar-nos tal resolució)

Com avança tot!

El progrés és impressionant i meravellós.

Abans, et posaven una multa desproporcionada i havies de prendre't la molèstia de desplaçar-te a pagar-la.

Ara, et posen una multa desproporcionada però ja no cal que et desplacis: pots pagar-la per telèfon o per Internet.

EL MÓN AVANÇA QUE ÉS UNA BARBARITAT.

TOT ÉS PUBLICITAT

La setmana passada mitja Europa va patir el pas d'una gran tempresta huracanada de nom "Kiryll". Ara resulta que aquest nom, és patrocinat! Dit d'una altra manera: algú ha pagat diners per poder-li posar aquest nom! No he esbrinat a què correspon, si a un formatge de Krafft, a un model de Toyota o a la nova Viagra, tant se val. El que esgarrifa és pensar que tot sigui susceptible de convertir-se en suport publicitari.
Molt aviat, es poden donar imatges tan surrealistes com la de la foto.

A buenas horas...

"Un jubilat de Girona, de 81 anys d'edat, va morir el passat 13 de gener a Múrcia, hores després d'assabentar-se que havia guanyat un milió d'euros a la Loteria. L'home era al Puerto de Mazarrón de viatge amb la seva companya i un grup de jubilats gironins, quan va decidir comprar tota una sèrie del número 9.399 que va sortir premiat. Hores de després de saber la notícia, l'home va perdre la vida com a conseqüència, molt probablement, d'un problema cardíac. El veí del barri de Germans Sàbat de la capital gironina va tenir temps d'anunciar que repartiria el premi entre els seus fills." (font: lamalla.net)

A veure, això és el que diuen els fills del finat. Es rumoreja que la model cubana de 19 anys amb la que estava a punt de casar-se (fotografia) va escampant que els fills no en veuran ni un ral...