Voldria haver inventat el Velcro!

En aquesta vida s'ha de ser observador, tenaç i força desinhibit, si es vol arribar lluny! Qualitats que debia tenir l'enginyer suís George de Mestral, un senyor amb un gos que havia de treure a passejar de tant en tant, com és corrent. El quisso tornava de fer les seves miccions canines amb tot de llavors de card alpí enganxades al pelatge, mentre que al senyor enginyer se li arrapàven als mitjons i a la vora del pantaló.
Tornar d'una excursió amb tot de llavors peludes enganxades a la roba ens ha passat a tots els que tenim un passat (i present) "kumba". Però només a un refotut enginyer suís capquadrat torracollons, li podia haver donat la idea de l'omnipresent "Velcro"!
Així és com va néixer un dels invents més ridículs i lucratius de la història.
A més, aquest home els debia tenir molt ben posats com per convèncer algún tècnic de fabricar-lo industrialment; si algú m'ho hagués proposat a mi, m'hauria pixat de riure. Està clar que no tinc prou visió de futur...

Un invent tan "tonto" dóna molt de joc.

Signes dels temps

Tinc per costum deixar l'aixeta de la banyera oberta molta estona.
No m'importa que els fumadors bufin el fum sobre l'ensaladilla russa del mostrador del bar.
M'agrada conduir sense cinturó, sense airbag i sense aire condicionat.
L'excés de velocitat em relaxa força.
Ajunto totes les deixalles en una sola bossa i deixo les escombraries a la porta de casa.
No apago el llum del balcó en tota la nit.
Els diumenges que vaig a la muntanya aprofito per rentar el cotxe al riu.
Faig acudits masclistes i em grato l'entrecuix quan em pica.
...
És bromaaa! Tot i que no fa pas gaire, res de tot això era estrany.

De vegades, quan miro enrera m'agafa vertígen de comprovar el salt que ha fet tot en tan poc temps.
(Ara només em grato quan estic segur que ningú em mira...)

Tocar de peus a terra

És veu que el primer calçat que va fer servir la humanitat va ser alguna cosa semblant a unes sandàlies. Per tant, és el calçat primitiu. Ara és una indumentària de temporada i sinònim d'informalitat, comoditat, frescor... fins el punt que el trinomi sandàlia-estiu-vacances és indestriable.
Amb les rebaixes en marxa he sortit a comprar-me unes sandàlies noves. Però he fet tard, de les que m'agraden ja no hi ha el meu número. Si a més, descarto les que no tenen puntera, els models per triar es redueixen en un 70 per cent i no estic disposat a ensenyar aquelles petites extremitats atrofiades i en vies de desaparició que són els dits del peu! Fins al punt que, si mai vaig a una platja nudista, l'únic que no em treuria seria el calçat. I fer servir mitjons a sota les sandàlies fa de guiri centreuropeu anys 70.
Per tant, que torno a casa amb les mateixes sandàlies de fa tres temporades i amb els diners pressupostats, al bitlleter. Cap problema. No em penso comprar res que m'imposi el mercat així com així. I si acabo superant el meu trauma amb la disformia dels meus dits (no pitjor que de la majoria de la població) sempre m'en puc fabricar una parell com les de la foto. Aquest jove no té tantes manies com jo...

Això no és tot, amics

L'Huracà sempre seguirà viu, oi senyor Pensador?
Enhorabona per la seva nova vida.