19 de novembre 2007

L'homenet Enervant i Repel·lent (conte visceral)



El Pep, un home de 38 anys corrent i asèptic, tornava a casa en tren -com cada dia- i, davant seu -com mai abans- si li va plantar un homenet torvador, provocant-li el sentiment de despreci més gran que mai abans havia experimentat, una sensació de rebuig de proporcions estratosfèriques.

L'homenet en qüestió no tenia, aparentment, cap particularitat que el convertís en detestable automàticament. Era tan corrent i invisible per la majoria com en Pep mateix; però... aquell nas prim i llarg, els ullets de mustela sota les ulleres, el seu posat tan extremament corrent, la seva mirada dispersa i inconcreta, i unes dentetes lleugerament groguenques que amb prou feines es deixaven veure entre uns llavis, francament, gens sensuals, el torbaven de mala manera.

En Pep va sentir repulsió de només veure'l pujar al vagó; el va fer sentir incomode fins el punt d'haver de fer esforços per controlar les ganes que li venien de clavar-li una ràfega de galtades. Li desitjava mal amb ànsia, no ho podia remeïar. Sorprès de tanta virulència efervescent a dins seu, el Pep no se'ns s'havia avenir, tan assenyat i raonable com era. Desitjava fer mal a una persona que ni tan sols coneixia, amb la mateixa ànsia amb que s'espera l'orgasme inminent. Tot plegat, suposava una reacció incomprensible, reprovable i per això mateix, insuportable! Ara també se sentia malament per això. Sempre -fins ara- havia estat una persona empàtica, ponderada i justa. Aquella reacció incontrolable l'anava angoixant doblement; començava a suar, una tremolor va envair-li les extremitats. Seguidament, vindrien els espasmes imposibles de dissimular. L'homenet i els altres passatgers del vagó se'n van allunyar tants pams com permetia l'estretor de l'hora punta. A continuació, al Pep li va semblar com si, de cop, la sang deixés d'arribar-li al cervell mentre un dolor punyent li atacava el pit sobtadament. Va caure rodó al terra amb convulsions encara més fortes, gairebé al mateix temps que el cor decidia apagar-se-li i la seva ànima, abandonar-lo allà enmig. El tren seguia transitant ("pròxima estació...").
L'homenet, sense immutar-se, se'l mirà amb indiferència murmurant a mitja veu: "M'estalvies una feina. No saps el fàstic que em feies..."-

16 de novembre 2007

A Déu!


Seyor Déu:
Treiem-nos les màscares i acabem la pantomima. Ni vostè està per ocupar-se per les carallades dels individus d'aquest insignificant planeta, ni els humans tenim gaire remeï... Ja que el guió del seu món - que és el nostre - s'ha complicat més que un serial veneçolà, no li sembla que ja seria l'hora d'acabar-lo? Per aconseguir un final grandiloqüent, a l'altura de la seva creació, li proposo: un apocalisi a partir d'una, encara major, sobrexplotació dels recursos. Europeus, americans, i ara xinesos, indis... apuntant-se a la depredació a gran escala. O, una supermigració sud-nord on els més desfavorits d'ara, aconseguissin desestabilizar la civilització fins a extingir-la, desapareixent ells també causa de lluites fraticides. O algún megalòman amb excés de testosterona i manca de responsabilitat, apretant fatidicament i definitiva, el botó de l'esclat nuclear.

Pensi-s'ho. Ara és el moment de plantejar-se un "reset" al món i aconseguir que el final encara resulti versemblant. Un cop hagi enllestit aquesta trama, li serà fàcil crear-ne una seqüela on corregir els errors de la primera temporada. No badi, l'audiència li començarà a decaure així que s'adoni de la reiteració dels arguments, i percebi que la trama s'està estirant més del compte.

I, sisplau, no es prengui aquesta crítica com una ofensa. (Des de l'Antic Testament que hem sentit a parlar del seu mal geni.) Consideri-ho... un oferiment. El suposo desmotivat i cansat amb l'actual panorama. Cregui'm: acabi amb el món, prengui's un mes de vacances i després ja veurà com, fins i tot tornarà a interessar-se i a tenir il·lusió pels humans.
Cordialment,

un trist mortal.

06 de novembre 2007

Relleu generacional



A en Berto no li cal proposar-se fer gràcia. És d'aquelles "rara avis" que, amb només la seva presència, és capaç de provocar involuntàriament, des d'un somriure fi, fins a la riallada més sorollosa. Quan es prepara un guió trufat de gags, fa embogir l'auditori i emmudir humoristes amb molts més anys d'ofici.
Molta sort per a Berto que, rient d'ell mateix, aconsegueix riure's de qualsevol.