- La “ema” amb la “o”?
- Mo…
- La “té” amb la “o”?
- To.
- Molt bé! I ara, tot juuunt…?
- A-mo-tu!
Efectivament, el Siluro és imbècil. La criatura que identifiquem amb el siluro, és incapaç d’entendre res del que se li diu. No està dotat per retenir dades noves ni de gestionar la informació, perquè l’oblida tota passats només dos minuts. És per això que ha de mentir compulsivament, per dissimular –més mal que bé- les seves mancances i misèries. Ui! Si?... Perdó, em diuen que fer servir el verb “mentir” referit a aquesta mena de “siluros” és políticament incorrecte. Per tant, millor direm que transformen la realitat per poder continuar arrossegant-se , amb tota naturalitat, per la cloaca que s’han procurat.
Si et topes amb un indivídu d'aquesta varietat urbana dels siluros, avança't i peta't de riure sorollosament a la seva cara; tot plegat, com a siluro que no pot deixar ser, te l'acabarà fotent... (Es tracta d'un atac de riure preventiu, com si diguéssim.)
Un afectat.
