27 de gener 2009

Paraules que m'alegren el dia:


Gibrell. Periple. Galifardeu. Escrot. Follet. Pastanaga. Garoina. Baldaquí. Bordegàs. Moxaina. Tarambana. Figaflor. Clofolla.

25 de setembre 2008

El sector radiofònic està que crema!



Quin gran professional! Tot un exemple per als individus de la seva espècie, és a dir: la nostra.

28 de maig 2008

SENYALS DE VIDA


Donada la inactivitat d'aquest blog em veig en la necessitat de fer un gest demostratiu que encara estem vius i amb bona salut (a Déu gràcies!). No patiu pels seus autors; estem ocupats regant les margarides del jardí.

19 de novembre 2007

L'homenet Enervant i Repel·lent (conte visceral)



El Pep, un home de 38 anys corrent i asèptic, tornava a casa en tren -com cada dia- i, davant seu -com mai abans- si li va plantar un homenet torvador, provocant-li el sentiment de despreci més gran que mai abans havia experimentat, una sensació de rebuig de proporcions estratosfèriques.

L'homenet en qüestió no tenia, aparentment, cap particularitat que el convertís en detestable automàticament. Era tan corrent i invisible per la majoria com en Pep mateix; però... aquell nas prim i llarg, els ullets de mustela sota les ulleres, el seu posat tan extremament corrent, la seva mirada dispersa i inconcreta, i unes dentetes lleugerament groguenques que amb prou feines es deixaven veure entre uns llavis, francament, gens sensuals, el torbaven de mala manera.

En Pep va sentir repulsió de només veure'l pujar al vagó; el va fer sentir incomode fins el punt d'haver de fer esforços per controlar les ganes que li venien de clavar-li una ràfega de galtades. Li desitjava mal amb ànsia, no ho podia remeïar. Sorprès de tanta virulència efervescent a dins seu, el Pep no se'ns s'havia avenir, tan assenyat i raonable com era. Desitjava fer mal a una persona que ni tan sols coneixia, amb la mateixa ànsia amb que s'espera l'orgasme inminent. Tot plegat, suposava una reacció incomprensible, reprovable i per això mateix, insuportable! Ara també se sentia malament per això. Sempre -fins ara- havia estat una persona empàtica, ponderada i justa. Aquella reacció incontrolable l'anava angoixant doblement; començava a suar, una tremolor va envair-li les extremitats. Seguidament, vindrien els espasmes imposibles de dissimular. L'homenet i els altres passatgers del vagó se'n van allunyar tants pams com permetia l'estretor de l'hora punta. A continuació, al Pep li va semblar com si, de cop, la sang deixés d'arribar-li al cervell mentre un dolor punyent li atacava el pit sobtadament. Va caure rodó al terra amb convulsions encara més fortes, gairebé al mateix temps que el cor decidia apagar-se-li i la seva ànima, abandonar-lo allà enmig. El tren seguia transitant ("pròxima estació...").
L'homenet, sense immutar-se, se'l mirà amb indiferència murmurant a mitja veu: "M'estalvies una feina. No saps el fàstic que em feies..."-

16 de novembre 2007

A Déu!


Seyor Déu:
Treiem-nos les màscares i acabem la pantomima. Ni vostè està per ocupar-se per les carallades dels individus d'aquest insignificant planeta, ni els humans tenim gaire remeï... Ja que el guió del seu món - que és el nostre - s'ha complicat més que un serial veneçolà, no li sembla que ja seria l'hora d'acabar-lo? Per aconseguir un final grandiloqüent, a l'altura de la seva creació, li proposo: un apocalisi a partir d'una, encara major, sobrexplotació dels recursos. Europeus, americans, i ara xinesos, indis... apuntant-se a la depredació a gran escala. O, una supermigració sud-nord on els més desfavorits d'ara, aconseguissin desestabilizar la civilització fins a extingir-la, desapareixent ells també causa de lluites fraticides. O algún megalòman amb excés de testosterona i manca de responsabilitat, apretant fatidicament i definitiva, el botó de l'esclat nuclear.

Pensi-s'ho. Ara és el moment de plantejar-se un "reset" al món i aconseguir que el final encara resulti versemblant. Un cop hagi enllestit aquesta trama, li serà fàcil crear-ne una seqüela on corregir els errors de la primera temporada. No badi, l'audiència li començarà a decaure així que s'adoni de la reiteració dels arguments, i percebi que la trama s'està estirant més del compte.

I, sisplau, no es prengui aquesta crítica com una ofensa. (Des de l'Antic Testament que hem sentit a parlar del seu mal geni.) Consideri-ho... un oferiment. El suposo desmotivat i cansat amb l'actual panorama. Cregui'm: acabi amb el món, prengui's un mes de vacances i després ja veurà com, fins i tot tornarà a interessar-se i a tenir il·lusió pels humans.
Cordialment,

un trist mortal.

06 de novembre 2007

Relleu generacional



A en Berto no li cal proposar-se fer gràcia. És d'aquelles "rara avis" que, amb només la seva presència, és capaç de provocar involuntàriament, des d'un somriure fi, fins a la riallada més sorollosa. Quan es prepara un guió trufat de gags, fa embogir l'auditori i emmudir humoristes amb molts més anys d'ofici.
Molta sort per a Berto que, rient d'ell mateix, aconsegueix riure's de qualsevol.

26 d’octubre 2007

PAELLA... BASMATI?

Grup Cacheiro, aquest és el nom del grup de restauració propietari d'una quarta part dels, mal anomenats, "restaurants" del Passeig de Gràcia i rodalies. Nefasta experiència la de dinar en un d'aquests locals! (I no en faig responsables a les persones amigues que m'hi van citar, que pretenien quedar bé... ) El criticable és el trist menú de 10 èuros i escaig, on el summum dels sacrilegis, era aquell dijous, una arròs anunciat com a "paella", que s'assemblava més a una amanida exòtica de restaurant balinès, que a la gloriosa paella mediterrànea mundialment famosa. On s'és vista una paella elaborada amb arròs basmati (aquell arròs llarg vaporitzat, d'ús freqüent a l'India i part del sud-est asiàtic)! Que empresonin, no al pobre treballador immigrant que hi ha tancat vora els fogons de la cuina, si nó al desaprensiu Senyor Cacheiro (si és que així és diu l'amo) que ho permet.
El que em sap més greu, és l'engany al que es portarà al turista forani de bona fe que es refii que allò és realment paella. Al cap i a la fi, jo ja sé que no ho és...

Si l'Estat cada cop és més intervencionista, si no se'ns permet ni matar-nos com ens sembli millor; si hi ha una regulacions per a tot, fins i tot una de molt estricta que determina quins productes es poden etiquetar "bio" i quins no (per posar un cas)... com és que no hi ha ningú que vetlli per tal que les coses siguin, realment, el que ens anuncien que són?

- Un comensal defraudat -

(Ps. El pròxim àpat, haurem de tornar al restaurant japonès; que potser tampoc és fidedigne, però almenys sempre ens satisfà... )

20 de juliol 2007

Voldria haver inventat el Velcro!


En aquesta vida s'ha de ser observador, tenaç i força desinhibit, si es vol arribar lluny! Qualitats que debia tenir l'enginyer suís George de Mestral, un senyor amb un gos que havia de treure a passejar de tant en tant, com és corrent. El quisso tornava de fer les seves miccions canines amb tot de llavors de card alpí enganxades al pelatge, mentre que al senyor enginyer se li arrapàven als mitjons i a la vora del pantaló.
Tornar d'una excursió amb tot de llavors peludes enganxades a la roba ens ha passat a tots els que tenim un passat (i present) "kumba". Però només a un refotut enginyer suís capquadrat torracollons, li podia haver donat la idea de l'omnipresent "Velcro"!
Així és com va néixer un dels invents més ridículs i lucratius de la història.
A més, aquest home els debia tenir molt ben posats com per convèncer algún tècnic de fabricar-lo industrialment; si algú m'ho hagués proposat a mi, m'hauria pixat de riure. Està clar que no tinc prou visió de futur...

Un invent tan "tonto" dóna molt de joc.

Signes dels temps


Tinc per costum deixar l'aixeta de la banyera oberta molta estona.
No m'importa que els fumadors bufin el fum sobre l'ensaladilla russa del mostrador del bar.
M'agrada conduir sense cinturó, sense airbag i sense aire condicionat.
L'excés de velocitat em relaxa força.
Ajunto totes les deixalles en una sola bossa i deixo les escombraries a la porta de casa.
No apago el llum del balcó en tota la nit.
Els diumenges que vaig a la muntanya aprofito per rentar el cotxe al riu.
Faig acudits masclistes i em grato l'entrecuix quan em pica.
...
És bromaaa! Tot i que no fa pas gaire, res de tot això era estrany.

De vegades, quan miro enrera m'agafa vertígen de comprovar el salt que ha fet tot en tan poc temps.
(Ara només em grato quan estic segur que ningú em mira...)