Compte que em poso trascendent

Antigament (fa un mes) aquest blog era titllat de pessimista. També de massa profund. En bona part el culpable n'era jo, que em passava el dia deixant anar el meu fatalisme en aquestes pàgines electròniques deixades de la mà de déu (per sort). Passades les setmanes m'he adonat que la tendència ha canviat i que ara tot és "friquisme", musiqueta i "ji ji, ja ja". Com que la meva naturalesa té la sana tendència reflexionar lúcidament sobre els assumptes que afecten la humanitat però sobretot sobre els assumptes que m'afecten exclusivament a mi, no m'he pogut estar de preguntar-me: perquè fa un mes pensava tant en la meva postura a la vida i ara prefereixo (inconscientment) no fer-ho? La resposta és evident, fa un mes estava deprimit. La meva postura vital era amb els pantalons abaixats i el cul en pompa, preparat per sentir a la nuca les esbufegades de l'adversitat. I ho feia amb pena i sense esperança, amb por i amb una bona dosi de rebel·lia frustrada per la meva pròpia ineptitud. Estava deprimit, què volen que els digui. Ara, però, les coses han fet un gir de 180 graus: estic raonablement content, miro el futur amb esperances de felicitat, calers i folgança de la vida. I no és que la meva postura de la vida hagi canviat, segueixo amb els pantalons abaixats i esperant el que hagi de venir, però ara ho faig ressignat i ja no poso el cul amb por i recança, sinó en actitud d'ofrena. I tot és mé fàcil. O potser no. Pregunteu-li a en Confuci, o potser a Jesucrist, jo no tinc cap resposta.
Només puc dir que la vida dona moltes voltes, però el que dona més voltes és el meu cap. I sovint es mareja... i acaba vomitant. I quin regust que em deixa, puag!