Risc

Ara em posaré seriós i probaré de sentar càtedra. Vivim temps de crisi: la por a l'escàndol està instalada en tots els racons del món audiovisual. Intelectuals i professionals dels mitjans ens preguntem constantment perquè la mediocritat està instal·lada a les ones i les pàgines, i d'una manera implícita o explícita acabem concloent que el problema és que el públic és imbécil. Ens sembla que si, de totes les opcions possibles, el públic tria sempre els productes més infames (ja siguin A tu lado, En Antena o la cadena COPE en general) és perquè el públic no sap el que es fa i, pitjor encara, no té prou criteri com per canviar de cadena. Però el problema, ho sento amics, és nostre, dels que treballem en els mitjans i deixem que la mediocritat i la por se'ns mengin. Quin és l'últim cop que et vas autocensurar? Segur que no ha passat gaire temps, el problema és que possiblement ni te n'adonessis. El públic no és imbécil, els imbécils som nosaltres. Llegeixo en el blog d'en Biel Perelló, guionista del programa "Mètode Larson per deixar de fumar en dos dies, amb Miquel Calçada": "s'ha criticat força que el senyor Miquel Calçada toqui un tema tan delicat com el del tabac. En honor a la veritat he de sortir a la palestra a defensar-lo. Durant tot el procés de gestació del programa es va mostrar extraordinàriament prudent amb tot allò que pogués molestar als fumadors i/o als no fumadors. Una prudència que, en la meva modesta opinió, va aigualir el contingut del programa."

Si per por de ser políticament incorrectes i generar reaccions adverses als nostres treballs acabem aigualint els programes, articles o anuncis que fabriquem... ¿com esperem que la gent trii el nostre producte?. Com a mínim la teleporqueria no va amb mitges tintes (i això que aquí encara no s'ha arribat als extrems d'altres païssos amb més tradició de telemerda), ells van a sac, no tenen por de res, es fiquen a la vida dels vius i dels que ja són morts, creen ídols amb peus de fang i després els destrossen la vida, fan puré amb el cervell dels seus espectadors i ni tan sols la justícia els pot aturar per bésties que siguin (com s'ha demostrat fa ben poc amb aquell reportatge que una jutgessa va "segrestar" a Telecinco). En una paraula: ARRISQUEN. I el millor de tot: se'ls en fot que en pensi d'ells la resta de la professió, perquè ells, sigui per la raó que sigui, van a la seva, es preocupuen dels seus interessos i no tenen POR de res.
Per adonar-nos que una altra creativitat és possible només cal veure antics gags de Martes y Trece, escoltar velles cançons de Siniestro Total, La Trinca o La Orquesta Mondragón. Tots ells van crear polèmica en el seu moment i què passava? Que feien història(tot i que ara estiguin creativament tan moixos com la majoria), que elevaven el que feien a la categoria màxima que un acudit o una cançó poden assolir: formar part de la vida de les persones. Dubto que per molt creatius que siguem i per molt que vulguem omplir els mitjans de productes de qualitat arribem a assolir aquest estatus. Mentre continuem atrapats en la correcció política, la gent preferirà menjar-se altres coses a través dels ulls i les orelles.

No podem continuar criticant els que són capaços de fer qualsevol cosa per l’audiència mentre no tinguem nassos de fer, en el nostre estil, qualsevol cosa per l'audiència. Ells no ofereixen al públic pixats aigualits. Nosaltres, en canvi, oferim el públic vi aigualit. Molt aigualit.

El més trist de tot és veure com Internet està inundat de blogs en què els professionals dels mitjans s’atreveixen a dir el que no gosen dir a la cara als seus caps i, molt menys, el que mai s’atrevirien a proposar en els seus articles o guions. No hi ha nassos de dir les coses clares quan ens hi juguem la feina... i això l’únic que significa és que, en realitat, no ens estimem gaire la feina que hem triat.
I així continuem, amb la por a ser políticament incorrectes, amb la por a pixar fora de test, amb la por de cometre la gran ofensa a la societat d’ofendre algú.
Si la cosa ha de ser així, fem-nos comercials, teleoperadors o escombriaires.
Treballar sempre amb la cagarrina a punt de sortir del cul, sense assumir riscos, no val la pena.

I ara, me'n vaig a empassar-me les meves paraules i a crear un nou anunci mediocre i ple d'autocensura, no fos que escribís una cosa massa arriscada i algú s'emprenyés i fes que em cardéssin al carrer.

O potser me'n vaig a suïcidar-me una estona.

Ja veurem.