Penseu alguna vegada en la vostra vellesa? És probable que no. De petits, imaginem sovint com serem quan siguem grans, però ens projectem en l'edat que tenen els nostres pares en aquell moment. Un cop adults, dediquem més aviat poc temps a imagirnar-nos de vells. Tan se val perquè (aquest seria un altre debat).
Desmitifiquem la venerabillitat dels ancians. El més probable és que arribarem a vells (si vivim el suficient) tal com sóm ara, tot i que amb les virtuts i els defectes augmentats. Si hem sigut carinyosos, serem insuportablement embafadors; si hem tingut interés per qualsevol cosa, ens tornarem paranòics del tema... Si hem sigut uns bords, uns egoistes i uns dèspotes, encara ho serem molt més.
L'edat ens desacomplexa i llavors, ja tot és possible. Qui no ha conegut el típic "vell verd" que de jove es reprimia?
Penseu-hi: quan serem grans, tot ho tindrem més gran. Ja m'enteneu.
7 comentaris:
I també ens penjarà més.
Personalment, em fa més por la vellesa que la mort. Em fa por el patiment que provoca una vellesa malalta. Em fa por la solitud. Em fa por pensar en quina cara tindré quan sigui vell (hi ha qui diu que acabem tenint la cara que ens mereixem, i jo no sé si estic fent cap mérit per mereixem una bona cara). La vellesa m'acolloneix de valent, la decadéncia física, la decadéncia mental i, en últim terme, la malaltia.
Sí, la vellesa segurament té moltes coses bones. La més citada és la saviesa que donen els anys, però com va dir García Márquez: "La saviesa ens arriba quan ja no ens serveix de res".
Bé, crec que ha quedat prou clar que m'HORRORITZA, oi?
Tot i així, seguiré el consell d'en Dalí i no intentaré ser jove per sempre. Segons ell: "Moltes persones no arriben als 80 perquè es passen massa temps intentant quedar-se en els 40"
Com pot veure també, el tema m'interessa i m'obsessiona...
Doncs sí! Quin tema de treure! Ha fet que en Gimene es posés quasi seriós i tot!!
Jo sí hi penso, tot sovint. Des de que ho faig he modificat substancialment la relació amb la gent gran. Sobretot a nivell de paciència. Perquè espero que també en tinguin amb mi quan hi arribi(si és que hi arribo).
De tota manera, en aquest intent que té sempre l'ésser humà de tenir el control de tot, jo ara ja penso no només com serà la meva vellesa, sino què puc fer per arribar-hi bé. Vull dir, que jo ja em proposo des d'ara que quan sigui gran faré exercici per mirar d'estar bé físicament; que tindré aficions i faré mots encreuats per mirar d'estar bé psíquicament; que faré ioga per estar centrada i no perdre el nord; que ho disposaré tot econòmicament per no haver de dependre; que estaré al dia de les novetats per no quedar-me sempre fora... Absurd, oi? Com es pot comprovar les paranoies no són pròpies només de l'edat avançada...
No és paranoia, és el que no ha fet massa gent gran d'avui dia i per això estan com estan. Ser previngut i no confiar-ho tot a la paciència i la bona fe dels fills, familiars i l'Estat no és paranoia, és intel·ligència.
De gran em penso col·lar a la cua del supermercat al·legant que:
a)Ui, no t'havia vist.
b)Només porto una cosa (un carro ple de productes de tot tipus).
De gran em penso col·locar al costat de l'única cadira ocupada a l'autobús i suplicar amb la mirada que m'hi deixi seure.
De gran penso passar hores criticant el morter dels paletes (quan en ma vida he fet mai un morter).
De gran penso pagar-ho tot amb monedes de dos cèntims, i quan em faltin vint euros per arribar a la quantitat que em demanin, preguntaré: Ja està tot?
Avui, a La Contra de La Vanguardia, George Moustaki parla de la vellesa.
Per altra banda, Doc, jo m'apunto a les teves propostes per la vellesa i n'afegeixo una, que segur que és la més divertida de totes: comportar-me com un maleducat (com per exemple no deixant sortir del metro als passatgers abans d'entrar jo) al mateix temps que culpo els joves de ser uns maleducats.
Aquesta és fonamental, i tota una regla vitae per ser ancià.
Plas, plas, plas...
Publica un comentari a l'entrada