Ara em posaré
seriós i probaré de sentar
càtedra.
Vivim temps de
crisi: la por a l'
escàndol està instalada en
tots els racons del
món audiovisual.
Intelectuals i
professionals dels mitjans ens preguntem constantment perquè la
mediocritat està instal·lada a les
ones i les
pàgines, i d'una manera implícita o explícita
acabem concloent que el problema
és que el
públic és imbécil.
Ens sembla que si, de
totes les
opcions possibles, el
públic tria
sempre els productes més infames (
ja siguin A tu lado, En Antena o la cadena COPE en general)
és perquè el
públic no
sap el que es fa i,
pitjor encara, no té
prou criteri com per canviar de cadena.
Però el problema,
ho sento amics,
és nostre,
dels que
treballem en
els mitjans i
deixem que la
mediocritat i la por se'
ns mengin.
Quin és l'
últim cop que
et vas
autocensurar? Segur que no ha
passat gaire temps, el problema
és que
possiblement ni te n'
adonessis. El
públic no
és imbécil,
els imbécils som nosaltres.
Llegeixo en el blog d'en
Biel Perelló,
guionista del programa
"Mètode Larson per deixar de fumar en dos dies, amb Miquel Calçada": "s'ha
criticat força que el
senyor Miquel Calçada toqui un tema tan
delicat com el del
tabac. En honor a la
veritat he de
sortir a la palestra a
defensar-lo.
Durant tot el
procés de
gestació del programa es va mostrar
extraordinàriament prudent amb tot allò que
pogués molestar
als fumadors i/o
als no
fumadors. Una
prudència que, en la
meva modesta
opinió, va
aigualir el
contingut del programa."
Si per por de ser políticament incorrectes i generar reaccions adverses als nostres treballs acabem aigualint els programes, articles o anuncis que fabriquem... ¿com esperem que la gent trii el nostre producte?. Com a mínim la teleporqueria no va amb mitges tintes (i això que aquí encara no s'ha arribat als extrems d'altres païssos amb més tradició de telemerda), ells van a sac, no tenen por de res, es fiquen a la vida dels vius i dels que ja són morts, creen ídols amb peus de fang i després els destrossen la vida, fan puré amb el cervell dels seus espectadors i ni tan sols la justícia els pot aturar per bésties que siguin (com s'ha demostrat fa ben poc amb aquell reportatge que una jutgessa va "segrestar" a Telecinco). En una paraula: ARRISQUEN. I el millor de tot: se'ls en fot que en pensi d'ells la resta de la professió, perquè ells, sigui per la raó que sigui, van a la seva, es preocupuen dels seus interessos i no tenen POR de res.
Per adonar-nos que una altra creativitat és possible només cal veure antics gags de Martes y Trece, escoltar velles cançons de Siniestro Total, La Trinca o La Orquesta Mondragón. Tots ells van crear polèmica en el seu moment i què passava? Que feien història(tot i que ara estiguin creativament tan moixos com la majoria), que elevaven el que feien a la categoria màxima que un acudit o una cançó poden assolir: formar part de la vida de les persones. Dubto que per molt creatius que siguem i per molt que vulguem omplir els mitjans de productes de qualitat arribem a assolir aquest estatus. Mentre continuem atrapats en la correcció política, la gent preferirà menjar-se altres coses a través dels ulls i les orelles.
No podem continuar criticant els que són capaços de fer qualsevol cosa per l’audiència mentre no tinguem nassos de fer, en el nostre estil, qualsevol cosa per l'audiència. Ells no ofereixen al públic pixats aigualits. Nosaltres, en canvi, oferim el públic vi aigualit. Molt aigualit.
El més trist de tot és veure com Internet està inundat de blogs en què els professionals dels mitjans s’atreveixen a dir el que no gosen dir a la cara als seus caps i, molt menys, el que mai s’atrevirien a proposar en els seus articles o guions. No hi ha nassos de dir les coses clares quan ens hi juguem la feina... i això l’únic que significa és que, en realitat, no ens estimem gaire la feina que hem triat.
I així continuem, amb la por a ser políticament incorrectes, amb la por a pixar fora de test, amb la por de cometre la gran ofensa a la societat d’ofendre algú.
Si la cosa ha de ser així, fem-nos comercials, teleoperadors o escombriaires.
Treballar sempre amb la cagarrina a punt de sortir del cul, sense assumir riscos, no val la pena.
I ara, me'n vaig a empassar-me les meves paraules i a crear un nou anunci mediocre i ple d'autocensura, no fos que escribís una cosa massa arriscada i algú s'emprenyés i fes que em cardéssin al carrer.
O potser me'n vaig a suïcidar-me una estona.
Ja veurem.
Potser vosaltres, ments corcades pel càncer ciberespacial de l'Internet, ja ho sabíeu, però jo vaig conèixer anit l'existència de la Frikipedia i de la seva cosina germana Inciclopedia.
