CADA COSA AL SEU LLOC

l'altre dia una noia seguint el fil d'una conversa em va deixa anar allo de "...i tu que et penses? que les noies no ens masturbem tambe?" a lo que jo vaig respondre amb un fort crit "no!!!! la masturbació nomes es pels homes!!!". voldria tenir el recolzamentr de l'huracà, necessito coneixer la vostre opinió sobre aquest asupte de vital importancia. els homes ens em guanyat la masturbació a pols. hem fet tots els merits, hem treballat el tema amb passió... elles ens han comparat amb mandrils, amb monos del zoo. pero nosaltres no em baixat la guardia i em seguit el nostre camí...
diguem-ho alt i clar, les noies no es masturben, es més, ni es masturben ni deixen masturbar amb pau, es per aixo que us e de dir que si jo tingues més poder exigiria per llei que la mastrubació nomes fos per homes i que elles romanguessin cara la pared (amb lefa a la cara).

TV QUE MATA

Un home mort fa un any, continúa al davant d'un televisor en funcionament.
Aquesta escena pròpia d'una d'un film de terror de sèrie B, és el que van descobrir fa pocs dies en un apartament d'un suburbi de Nova York.
Per poder reparar els desaigües de l'edifici, uns obrers van entrar per la força al seu domicili, ajudats pels bombers. Allà immòbil, restava el cos una mica eixut, però quasi intacte del senyor Vincenzo Ricardo, de 70 anys, que jeia apoltronat al seu sofà; sembla que havia palmat de causes naturals feia un any, aproximadament, tot veient la tele.
Imaginem que ara, el televisor haurà de passar a disposició judicial com a principal sospitós de la mort de l'avi. El que no ha transcendit és la marca d'aquest aparell que ha aguantat tantes hores abocant imatges sense rebentar, i m'interessaria molt. Haig de comprar un televisor nou i m'aniria bé conèixer el fabricant. Si algú m'en pot donar referències...

Moral o inmoral?

Coneixen la polèmica generada per aquest anunci? L'Observatorio de la Imagen del Instituto Español de la Mujer l'acusa d'incitar a la violència contra les dones. Dolce & Gabban acusen els espanyols de "retrassats" i puritans. Al final, l'anunci es retira (només a Espanya)... Vostès, què en pensen? Violència de gènere? Erotisme? Circ gai? Masoquisme?....

Te doy con la Gillette Fusion

Un nou hit, número 1 a la llista d'èxits de "los 40 delincuentes más buscados de latinoamerica".
El que no entenem és que, tractant-se d'un tema que parla de Gillette, no hi aparegui la seva imatge de marca, David Beckham. És un cagueta.

Moltes felicitats

Avui fa 26 anys.
Penediu-vos dels vostres pecats: cada dia queda menys pel pròxim.

Subhastes

Segons he llegit en aquest enllaç, la finestra des de la que suposadament Lee Harvey Oswald va disparar JFK ha estat subhastada per tres milions de dólars.
Sembla ser que fa un temps, l'etiqueta del cadàver d'en Harvey va ser venuda per 6.600 dòlars, així que en qualsevol moment poden sortir (si és que no han sortit ja) nous productes de marxandatge inspirats en tot allò que va passar en relació a la mort d'en Kennedy. El capitalisme és així, què hi farem. El que no entenc és com encara no han arribat a subhasta els següents objectes:

• Un didalet de la matèria gris de JFK.
• Un panyal pixat de Fidel Castro.
  
• El vestit tacat de semen de la Mónica Lewinsky.
• L'última sonda nasogàstrica del Caudillo.
• Les cintes de seguretat del Pub Arny.
  
• El reproductor de DVD en què Saddam Hussein mirava pelis de Rambo.
• Les pelis de Rambo en sí.
• El fil interdental d'Idi Amin Dada.
  
• El penis incorrupte de Bibi Andersen.
• El moble bar buit dels qui van donar l'Óscar a la millor peli a Rocky (que competia aquell any, glups, amb TAXI DRIVER!)
• Les cames d'Irene Villa.
• El micròfon sense cable dels Milli Vanilli.
  
• Una bossa de viatge feta amb la pell sobrant de l'operació de fimosi de Rocco Sifredi.
• El perruquí d'Alfons Arús.
• Una arma de destrucció massiva de l'Iraq.
  
• Una ampolla de l'oli que va perdent Ruiz de Lopera.
  
• Les pastilles de fre del cotxe de Diana de Gales.
• (...)

I bé, hi ha moltes coses més, però ara no se m'acudeixen. I potser hi ha alguns d'aquests objectes que ja han sortit a subhasta i jo no ho sé.
Si en teniu cap, no us talleu i poseu-lo a l'Ebay. Sempre hi haurà qui pagarà per una pel del colló dret de Chiquito de la Calzada.

Vols ser un súperheroi?

Doncs presenta't al nou concurs de moda als EEUU!
11 paios tancats en una casa les 24 hores, un Gran Hermano dels justiciers!
Si vols salvar el món i protagonitzar el pròxim còmic d'Stan Lee i rodar una pel·lícula d'èxit mundial aquest és el teu reality

Lu que fem amb temps lliure...

Un petit divertiment:

http://www.grapheine.com/bombaytv/v2/play.php?id=73796

El nou anunci d'Estrella

En la seva línia d'anuncis mooooolt creatius i mooooolt espectaculars, aquí teniu l'espot que marcarà el destí de la publicitat, com a mínim aquest estiu.
(Penjat a petició del senyor Esmore, que està bojament enamorat de la seva protagonista)

QUESTIÓ DE TEMPS

Avui he tingut una revelació important que vull compartir amb vosaltres... resulta que cada dia agafo el tren de les 8:30 i sempre arriba amb retard... per norma general succeeix que haig d'esperar el tren un mínim de 10 minuts amb el conseqüent mal rotllo i orelles de burro (el mensual val una pasta).
Però em pregunto... no serà que el tren arriba a temps i sóc jo el que visc en un espai-temps erroni.
O sigui, que en realitat el tren sempre arriba puntual i jo sóc qui cada dia porta un desfase temporal??? Ho veieu com jo o simplement creieu que he de cambiar de droga, o que he de fornicar més per tenir el cap més despejat? Respostes al blog.... el divendres sorteig d'un cap de setmana a Sant Boi.

PUTOS PASSWORDS

Ens estan encerclant, amics meus. Cada vegada, el cercle s'estreny més fort i aconseguiran que ens quedem indefensos davant l'enemic, llavors quan ens quedem despullats i desarmats serà quan ens hipnotitzaran i ens faran ser esclaus seus... o és que NO HO VEIEU ???? Reflexioneu d'una punyetera vegada... reflexioneu com reflexiona una cabra davant d'un bri d'herba a Mongòlia i arribareu a la conclusió, que cada password és un enemic. El primer password és amable, sensual i dòcil però, i el segon? T'enrecordaràs de la clau del segon? Val, pero, i del tercer? T'asseguro que del quart serà impossible... Admeteu-ho, abans que us n'adoneu la vostra vida serà un puto password que haureu oblidat i llavors començareu a plorar com una maleïda cabra enmig de Mongòlia, quan tot el que hagueu treballat al llarg de la vida quedi en mans d'una combinació penjada a la infinita xarxa de l'oblid.

Apocalypto... o Hematoadicto

Entre vosaltres hi deu haver gent molt curtida però a mi, "Apocalypto", l'última pel·lícula d'en Mel Gibson, m'ha encongit l'estòmac fins a deixar-me'l com una oliva arbequina.
La fascinació d'aquest home per esquitxar totes les seves obres d'hematies a l'engròs, em fa empal·lidir. Ja sé que pensareu que m'ho podia haver estalviat no anant-hi; de fet, l'anterior fim "La Passión de Cristo" no el vaig voler veure precisament pel tractament qüasi gore del tema.
Reconec que hi ha gustos per tot. Per això, mentre jo em feia petit a la butaca i havia de mirar el contorn de la pantalla en les escenes més explícites, al meu costat mateix una colla de noiets d'encara no vint anys, menjàven crispetes i comentàven amb la boca plena "que guai, que guai. Mira el nota ése con el casco. Ha, ha...!".
Penso que per explicar la història que explica i trasmetre el missatge que pretén transmetre (que no més res de l'altre dijous) no calia tanta dosi de sadisme. Senyor Gibson, quan hagi superat la seva predilecció estètica per la sang i pel dolor físic, potser li tornaré a donar un vot de confiança. Ara per ara, encara em fa mal tot.
(M'en torno a veure les de'n Woody Allen que sempre em deixa un regust més afruïtat al paladar. I perquè hi surt l'Scarlett Johanson...)

Benvinguts a un blog sense política

Seré breu:
us heu adonat que amb la que està caient (i caurà), mai hem penjat cap comentari relatiu al serial tragico-còmic de l'Estatut?
Ningú ho ha trobat a faltar, probablement. Fins i tot, potser és d'agraïr. Per tant, giro pàgina i adreço els meus pensaments cap a qüestions més perentòries; m'en vaig a dinar i de camí m'aturaré a fer un "riuet".

la germana

El suïcidi de la germana de la princesa Leticia m’ha fet reflexionar sobre un fet que jo considero de gran rellevància social. Vaig al grà. Si com marquen totes les hipòtesis, la germana de Leti es va suïcidar i posteriorment va rebre la missa oficial i va ser incinerada ¿no es aixo una incongruència? Em refereixo a que si es va suïcidar amb barbitúrics, es una mica bestia que la incinerin, no? Si Erika el que volia era treure’s la vida, la incineració l’únic que fa es confirmar aquesta mort. Les flames redueixen a cendres el que abans era un esser humà viu. Es com si algú que a mort en un naufragi l’enterressin en una piscina municipal.... no sé, pensem-hi.

Bona vida, llarga vida.

Jo avui, també em posaré transcendent:
Una frase en un article banal sobre els mètodes per mantenir l'aspecte jove, m'ha fet pensar en un vell conegut. La frase deia: "... segons un estudi, viure amb alegria endarrereix l'envelliment" (cosa prou obvia). M'ha vingut al cap un home entrat en la cincuantena per qui els últims tres anys han suposat una dècada. El Josep vital, alegre i dinàmic que vam conèixer, ara és una persona que surt d'una depressió, visiblement envellit, més canós i inflat per l'efecte dels medicaments.
És fotògraf professional dels de tota la vida i això de la revolució digital l'ha castigat fort: ha d'enfrontar-se a una maquinària de revelatge caríssima (més de 180 mil €) gairebé obsoleta i encara per acabar de pagar; la necessitat de fer un reciclatge professional i adaptar-se als ordinadors; passar de rebre clients que li demanaven consell expert a trobar-se un públic més jove que li diu què ha de fer i sovint menystenint els seus coneixements tècnics; veure que ja no pot tenir estoc de material fotogràfic, perquè els distribuïdors li fixen uns preus massa elevats mentre qualsevol "garrulo" ho sap trobar més barat per internet...
Està clar que la bona vida ens conserva l'aspecte i probablement ens allarga l'existència, però qui és que no es troba entrebancs que li deixen marques al rostre o a la salut?
Tot i que el Josep està trobant la manera de superar les dificultats, em solidaritzo amb la seva angoixa. Al capdavall, tots estem a mercè d'una revolució tecnològica i social tan vertiginosa, que em fa plantejar si de veritat arriba per facilitar-nos la vida.

I aquesta setmana el número u de la llista és...

L'ha encertada de ple Sr. Questionaire, aquest tema mereixia un lloc d'honor en aquest blog. I també demana, juntament amb el de la Tigresa de Oriente, una redefinició del concepte "terrorisme". El que van fer els Bin Scouts amb el WTC va ser una mariconada comparat amb això. Com va dir aquell: "perdona'ls, pare, que no saben el que foten".

Dia sense mòbils

Missatge a tots els familiars i amics: com que avui és el dia sense mòbils i nosaltres el volem secundar al cent per cent, si us plau, no ens truqueu per demanar-nos favors, ni calés, ni per explicar-nos les vostres desgràcies personals.
Truqueu-nos només per assumptes importants com fer-nos un gran donatiu econòmic o proposar-nos sexe sense compromís.
Amb el vostre suport farem un món millor per a l'Ull de l'Huracà..

Gràcies.

Compte que em poso trascendent

Antigament (fa un mes) aquest blog era titllat de pessimista. També de massa profund. En bona part el culpable n'era jo, que em passava el dia deixant anar el meu fatalisme en aquestes pàgines electròniques deixades de la mà de déu (per sort). Passades les setmanes m'he adonat que la tendència ha canviat i que ara tot és "friquisme", musiqueta i "ji ji, ja ja". Com que la meva naturalesa té la sana tendència reflexionar lúcidament sobre els assumptes que afecten la humanitat però sobretot sobre els assumptes que m'afecten exclusivament a mi, no m'he pogut estar de preguntar-me: perquè fa un mes pensava tant en la meva postura a la vida i ara prefereixo (inconscientment) no fer-ho? La resposta és evident, fa un mes estava deprimit. La meva postura vital era amb els pantalons abaixats i el cul en pompa, preparat per sentir a la nuca les esbufegades de l'adversitat. I ho feia amb pena i sense esperança, amb por i amb una bona dosi de rebel·lia frustrada per la meva pròpia ineptitud. Estava deprimit, què volen que els digui. Ara, però, les coses han fet un gir de 180 graus: estic raonablement content, miro el futur amb esperances de felicitat, calers i folgança de la vida. I no és que la meva postura de la vida hagi canviat, segueixo amb els pantalons abaixats i esperant el que hagi de venir, però ara ho faig ressignat i ja no poso el cul amb por i recança, sinó en actitud d'ofrena. I tot és mé fàcil. O potser no. Pregunteu-li a en Confuci, o potser a Jesucrist, jo no tinc cap resposta.
Només puc dir que la vida dona moltes voltes, però el que dona més voltes és el meu cap. I sovint es mareja... i acaba vomitant. I quin regust que em deixa, puag!

Això... és una èxit!

Ja ho deia Juan Pardo: "Bravo por la música, que nos hace màgicos". Segurament ho deia per artistes com La tigresa de Oriente i els seus acòlits. Hi haurà qui demani per a ells l'aplicació de la llei antiterrorista, però jo demano el premi Nobel de la Pau, el de Literatura i el de Química. Sí, sí, el de Química, perquè són la compost més explosiu des de la dinamita.