Les paraules màgiques que havia de pronunciar Dorothy (o Dorita en la versió franquista) per abandonar per sempre Oz i tornar a Kansas eren "enlloc no s'està com a casa" o alguna cosa per l'estil. D'aquesta manera fugia per sempre d'aquell món estrany i que per molt guai que es veiés en technicolor a la pantalla havia de ser una cort de frikis habitada per éssers tan imbécils com un teletubbi fumat. Doncs hi ha dies que sembla que el món és així, com mínim aquest petit món en què confluim cada dia els huracanets per fer anuncis de ràdio, sobretot perquè estem envoltats de lleons cobards, homes de llauna rovellats com una mala cosa i espantalls que pretenen convence'ns que són models de passarel·la. I a sobre la malvada bruixa de l'oest parla amb accent francés.
I ja podem dir les paraules màgiques, ja... que per molt que diguem "enlloc no s'està com a casa" no hi ha manera que ens teletransportem directes al sofà o, encara millor, al llit, que és on les persones normals hem passat els millors moments de la nostra vida adulta.
Però no. Aquí els personatges estranys i estúpids no desapareixen. I hi ha dies que valdria més marxar a a casa a les 9 i 10 i no tornar fins el dia de venir a buscar la quitança.
I ni somewhere over the rainbow ni res que se li assembli.
Visca Huracàlia, república independent.
Gerard.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada