Corol·lari termodinàmic

Què n'és de maco sentir-se ple d'energia!
De vegades no ens n'adonem i pensem que aquest estat de gràcia és el que és normal, quotidià o fins i tot, en el pitjor dels casos, un estat de letàrgia de la consciència que ens porta a viure un sentiment perillós i estúpid anomenat optimisme.
Però tot i que aquest estat energètic a prova de vampirs seria el desitjable tots els dies de la nostra vida, sovint ens depara situacions que ens sobten i que fins i tot podriem arribar a qualificar de preocupants.
¿Qui no s'ha sorprés a si mateix picant amb alegria un text de la discoteca XQUÈ i mesurant el temps que dura amb una locució jovial impensable tenint en compte que ens repateja el fetge tanta parafernàlia per no res? ¿Qui no ha sentit que en un moment donat el fet d'escriure un text per a una falca de CANO GRUP D'AUTOMOCIÓ et pugui semblar el millor que podries estar fent en aquell moment de la teva vida encara que allò et faci oblidar durant una estona què és el que realment voldries fer per omplir els espais buits del teu esperit? ¿Qui no s'ha sorprés pensant que darrere l'admiració sobtada d'algú que fins llavors només havia mantingut amb tu una actitud distant hi pugui haver l'esperança d'un futur professional millor?
L'energia no es crea ni es destrueix, però certament no tinc ni punyetera idea d'on collons surt.
L'únic consol seria poder retenir-la per fer-la durar dies i dies fins que la mort te'n separi, però els Monsieur Noir d'aquest món, els àtoms aïllats d'aquest planeta o els que no es pentinen d'allà dins els despatxos no tindrien raó de ser i s'acabarien volatilitzant després d'una implosió de gasos innobles que els faria desaparèixer per sempre de la faç de la terra.
L'única pega és que llavors, viure no tindria tant de mérit i la vida potser se'ns faria una mica més avorrida.
O potser no. Seria qüestió d'anar-ho provant. Si es pot.

Gerard.