Fa 364 dies em vaig convèncer que no tornaria a fer la performance d'acomiadar-me beatíficament de tots els companys de la feina, inclosos els imbècils. "Saludaré només aquella gent collonuda (que també em rodeja) i als altres, que els bombin!"- vaig dir-me. Però hi he tornat. Com una bèstia rastrera he donat la mà i he desitjat bones festes, fins i tot a persones que, -diguem-ho clar-, em provoquen descomposició de ventre. Deu ser el refotut esperit nadalenc, un impuls atàvic que ens empeny a reconciliar-nos (ni que sigui en aparença) fins i tot amb els retardats i pertorbats mentals que ens torpedinen el dia a dia.
D'aixonses... : Bon Nadal, malparits!
Un àngel endimoniat.
3 comentaris:
L'entenc perfectament. Des que clavar estaques al cor dels altres està penat per la llei que val més donar la mà a seques.
A seques...
El pitjor és que als fills de puta els suen les mans!
En realitat el teu comportament falsament afable té una component psicótica bastant pronunciada, molt habitual en els subjectes que el dia menys pensat irrompen a la oficina disparant indiscriminadament al que es mou i al que no es mou. És per això que les declaracions dels supervivents d'aquestes "tragédies" sempre són les mateixes: "era una persona molt tranquila, mai m'hagués imaginat que fes una cosa tan horrible".
Fes-t'ho mirar... o no, potser val la pena que t'emportis per endavant uns quants fills de sa mare el dia que et vingui el rampell!
Publica un comentari a l'entrada