Signes dels temps

Tinc per costum deixar l'aixeta de la banyera oberta molta estona.
No m'importa que els fumadors bufin el fum sobre l'ensaladilla russa del mostrador del bar.
M'agrada conduir sense cinturó, sense airbag i sense aire condicionat.
L'excés de velocitat em relaxa força.
Ajunto totes les deixalles en una sola bossa i deixo les escombraries a la porta de casa.
No apago el llum del balcó en tota la nit.
Els diumenges que vaig a la muntanya aprofito per rentar el cotxe al riu.
Faig acudits masclistes i em grato l'entrecuix quan em pica.
...
És bromaaa! Tot i que no fa pas gaire, res de tot això era estrany.

De vegades, quan miro enrera m'agafa vertígen de comprovar el salt que ha fet tot en tan poc temps.
(Ara només em grato quan estic segur que ningú em mira...)

Tocar de peus a terra

És veu que el primer calçat que va fer servir la humanitat va ser alguna cosa semblant a unes sandàlies. Per tant, és el calçat primitiu. Ara és una indumentària de temporada i sinònim d'informalitat, comoditat, frescor... fins el punt que el trinomi sandàlia-estiu-vacances és indestriable.
Amb les rebaixes en marxa he sortit a comprar-me unes sandàlies noves. Però he fet tard, de les que m'agraden ja no hi ha el meu número. Si a més, descarto les que no tenen puntera, els models per triar es redueixen en un 70 per cent i no estic disposat a ensenyar aquelles petites extremitats atrofiades i en vies de desaparició que són els dits del peu! Fins al punt que, si mai vaig a una platja nudista, l'únic que no em treuria seria el calçat. I fer servir mitjons a sota les sandàlies fa de guiri centreuropeu anys 70.
Per tant, que torno a casa amb les mateixes sandàlies de fa tres temporades i amb els diners pressupostats, al bitlleter. Cap problema. No em penso comprar res que m'imposi el mercat així com així. I si acabo superant el meu trauma amb la disformia dels meus dits (no pitjor que de la majoria de la població) sempre m'en puc fabricar una parell com les de la foto. Aquest jove no té tantes manies com jo...

Això no és tot, amics

L'Huracà sempre seguirà viu, oi senyor Pensador?
Enhorabona per la seva nova vida.

HOMENATGE ALS CREATIUS "GAFAPASTES"

¿Y tú de quién eres?

Jo, per look, hauria de ser de Mac, però sóc de PC...

FAS MOLTA RÀBIA, TIU.

Ferran, ets a tot arreu.
Per començar, on seria "normal" trobar-te (diaris, informatius de TV, noticiaris de ràdio, revistes del cor... ) encara que preferia que no hi fossis tant.
Però el que més em rebenta és trobar-te on no t'espero. M'has assaltat amb reincidència en tombar una cantonada, des dels anuncis de les marquesines del bus i altres. T'he vist a les samarretes d'alguns nens impúbers (que retirin la custòdia als pares!) Estan deixant de fer càstings pels espots publicitaris, ara els protagonitzes tots tu (a excepció del d'Hemoal). Has aparegut en el doblatge d'una peli, de la que no diré el nom per no fer-ne més publicitat...

Has de saber, Ferran -i no t'estranyi- que cada dia som més els que tenim moltes esperances posades en el teu company Hamilton i el desig que sigui ell qui et toqui una miiiiica la vora dels calçotets per posar-te a l'altura que mereix la teva vanitat i fatxenderia insultants. Ei, però de bon rotllo, eh? (com deia aquell)

I això que a mi, l'automobilisme se m'en fot.

Mecagu'n els dubtes raonables!

Tinc un dilema; dels grossos, no es pensin.
Haig de prendre una decisió de calibre XL; de les que, si la cagues, saps que et maleïràs els ossos fins el dia del Judici Final.
Ara per ara l'únic que, tant em pot inclinar en una direcció com en una altra, són els maleïts "dubtes raonables". (Fa molts anys, de la pel·lícula "Dotze Homes Sense Pietat", on un tribunal popular jutja un home, vaig assimilar el concepte del "dubte raonable" i sovint l'aplico, especialment per qüestionar les coses que semblem evidents.)
Em trobo que, posant en pràctica la teoria, descobreixo dubtes raonables en qualsevol de les dues opcions que se'm presenten. Què faig? Deixo que desempati el cor?
Suposo que si...

NOVA YOOOOOORK

Fa pocs dies, alguns dels autors de L'Ull de l'Huracà hem visitat Nova York (diguem-ne, que per motius de feina). Alguns ja hi havien estat, però tot i així aquesta ciutat -considerada la capital del món- sempre sorprèn el visitant per la seva desmesura.
Tot és gran (barruerament gran, fins i tot), excessiu, innecessari... Edificis d'oficines de 40, 60 0 70 plantes -què sé jo- amb tots els llums encesos, fins i tot a la nit quan ja no hi queda ningú; cisternes de wàter que deixen anar cada cop, més aigua que la que veuran els saharauís en tota sa vida; limusines Hummer per a 20 passatgers, que han de maniobrar per tombar algunes cantonades (i h'hi ha a per un "tubu"); el Metro amb més estacions (i decadent) del món... Racions de menjar individuals, que a Europa servirien per alimentar dues o tres persones. No m'estranya que acabin fent aquests culs!

Les Festes... Majors?

D'aquí a poc, serà Festa Major a la meva ciutat. I què?
Fa quatre setmanes ho va ser al meu barri i hi van anar quatre gats (els de la Comissió i dues iaies sordes). Quina funció fan actualment les Festes Majors en les societats urbanes i per què encara hi malbaraten tants recursos els Ajuntaments? Quina gràcia hi troben a tancar un munt de carrers a la circulació, sense alternatives (quan la majoria els necessitem per sortir a treballar a fora), només per fer-hi passar uns capgrossos... o muntar un escenari per a l'Orquestra "Maravilles" de torn? Sembla mentida que no es vulguin adonar que les noves "festes majors" són esdeveniments com el Sonar, per exemple. I no és que el Sonar em desperti gaire interès, particularment; però s'hauria de començar a reconèixer que, muntatges d'aquesta mena són els que actualment s'ajusten més a la definició clàssica de "Festa Major": punt de trobada d’una comunitat local que es reuneix anualment a l’entorn d’uns escenaris comuns –la plaça, el cafè o l’església– i que afirma la seva existència com a col·lectiu a partir d’uns referents simbòlics compartits.
Ara no faré una defensa a ultrança dels Festivals, però si que penso que les Festes Majors que tanta gràcia ens fèien als 70 just recuperada la democràcia, han començat a fer regust de ranci i necessiten un replantejament dràstic. Per què no destinen la meitat del pressupost de les festes a escurçar les llistes d'espera als hospitals o a les residències?
Al capdevall, el Sonar (o el festival que sigui) s'autofinança i compta amb patrocinadors i tot.

COL·LAPSE

L'HURACÀ està malalt. Respira, però gairebé no batega.
Està afectat d'una greu afecció en que les seves cel·lules es desprenen i ja no es regeneren.
Tot i així, encara confiem en la seva recuperació; potser un transplantament sigui la clau!
De moment, agraïm l'interès que heu mostrat pel malalt. Els vostres comentaris d'ànim poden ser un bon estímul per aconseguir que el pacient es guareixi.

Salut companys!