Recordatori

Per si algú no ho sabia, ja han començat les rebaixes.
A partir d'avui, i fins que s'acabin els estocs, els oferirem dos missatges al preu d'un.

No deixin escapar aquesta oportunitat!!!!!!!

Perquè?

He estat seguint el partit del Barça a través de MARCA.COM i he vist com, a través dels missatgets que apareixien a una banda de la pantalla, culés i merengues no deixaven d'hostigar-se continuament amb frases de l'estil: "merengues, cabrones, os vamos a meter cinco cuando vengais a Barcelona".
Em vesteixo de Questionaire durant uns instants i em faig algunes preguntes: perquè ens diverteix tant tocar-nos els nassos els uns als altres? Les amebes ho fan? I les rates? I els micos? Serà una qüestió evolutiva? Ens fa més forts o potser ens porta a l'autodestrucció com a especie?

No sé del tot si realment vull respostes.

Risc

Ara em posaré seriós i probaré de sentar càtedra. Vivim temps de crisi: la por a l'escàndol està instalada en tots els racons del món audiovisual. Intelectuals i professionals dels mitjans ens preguntem constantment perquè la mediocritat està instal·lada a les ones i les pàgines, i d'una manera implícita o explícita acabem concloent que el problema és que el públic és imbécil. Ens sembla que si, de totes les opcions possibles, el públic tria sempre els productes més infames (ja siguin A tu lado, En Antena o la cadena COPE en general) és perquè el públic no sap el que es fa i, pitjor encara, no té prou criteri com per canviar de cadena. Però el problema, ho sento amics, és nostre, dels que treballem en els mitjans i deixem que la mediocritat i la por se'ns mengin. Quin és l'últim cop que et vas autocensurar? Segur que no ha passat gaire temps, el problema és que possiblement ni te n'adonessis. El públic no és imbécil, els imbécils som nosaltres. Llegeixo en el blog d'en Biel Perelló, guionista del programa "Mètode Larson per deixar de fumar en dos dies, amb Miquel Calçada": "s'ha criticat força que el senyor Miquel Calçada toqui un tema tan delicat com el del tabac. En honor a la veritat he de sortir a la palestra a defensar-lo. Durant tot el procés de gestació del programa es va mostrar extraordinàriament prudent amb tot allò que pogués molestar als fumadors i/o als no fumadors. Una prudència que, en la meva modesta opinió, va aigualir el contingut del programa."

Si per por de ser políticament incorrectes i generar reaccions adverses als nostres treballs acabem aigualint els programes, articles o anuncis que fabriquem... ¿com esperem que la gent trii el nostre producte?. Com a mínim la teleporqueria no va amb mitges tintes (i això que aquí encara no s'ha arribat als extrems d'altres païssos amb més tradició de telemerda), ells van a sac, no tenen por de res, es fiquen a la vida dels vius i dels que ja són morts, creen ídols amb peus de fang i després els destrossen la vida, fan puré amb el cervell dels seus espectadors i ni tan sols la justícia els pot aturar per bésties que siguin (com s'ha demostrat fa ben poc amb aquell reportatge que una jutgessa va "segrestar" a Telecinco). En una paraula: ARRISQUEN. I el millor de tot: se'ls en fot que en pensi d'ells la resta de la professió, perquè ells, sigui per la raó que sigui, van a la seva, es preocupuen dels seus interessos i no tenen POR de res.
Per adonar-nos que una altra creativitat és possible només cal veure antics gags de Martes y Trece, escoltar velles cançons de Siniestro Total, La Trinca o La Orquesta Mondragón. Tots ells van crear polèmica en el seu moment i què passava? Que feien història(tot i que ara estiguin creativament tan moixos com la majoria), que elevaven el que feien a la categoria màxima que un acudit o una cançó poden assolir: formar part de la vida de les persones. Dubto que per molt creatius que siguem i per molt que vulguem omplir els mitjans de productes de qualitat arribem a assolir aquest estatus. Mentre continuem atrapats en la correcció política, la gent preferirà menjar-se altres coses a través dels ulls i les orelles.

No podem continuar criticant els que són capaços de fer qualsevol cosa per l’audiència mentre no tinguem nassos de fer, en el nostre estil, qualsevol cosa per l'audiència. Ells no ofereixen al públic pixats aigualits. Nosaltres, en canvi, oferim el públic vi aigualit. Molt aigualit.

El més trist de tot és veure com Internet està inundat de blogs en què els professionals dels mitjans s’atreveixen a dir el que no gosen dir a la cara als seus caps i, molt menys, el que mai s’atrevirien a proposar en els seus articles o guions. No hi ha nassos de dir les coses clares quan ens hi juguem la feina... i això l’únic que significa és que, en realitat, no ens estimem gaire la feina que hem triat.
I així continuem, amb la por a ser políticament incorrectes, amb la por a pixar fora de test, amb la por de cometre la gran ofensa a la societat d’ofendre algú.
Si la cosa ha de ser així, fem-nos comercials, teleoperadors o escombriaires.
Treballar sempre amb la cagarrina a punt de sortir del cul, sense assumir riscos, no val la pena.

I ara, me'n vaig a empassar-me les meves paraules i a crear un nou anunci mediocre i ple d'autocensura, no fos que escribís una cosa massa arriscada i algú s'emprenyés i fes que em cardéssin al carrer.

O potser me'n vaig a suïcidar-me una estona.

Ja veurem.

Demolició

Imagineu una oficina fosca i de salubritat poc recomanable. Ja? Doncs és exactament el contrari de l'oficina en la que he de passar 8 hores al dia. Tinc llum, aire condicionat i unes vistes fantàstiques de la línia del cel de Barcelona. Els gratacels de la Vila Olímpica, la torre Agbar, la Sagrada Família i aquell hotel (imagino que és un hotel) que estan construïnt a Poble Nou i que amenaça amb superar els 150 metres d'alçada. Encara meravellat per l'espectacle de la Torre Agbar per cap d'any, em poso a somiar amb una altre espectacle de llum i color.
Recordeu l'última escena de "El club de la lluita"?
Els gratacels s'ensorren davant la mirada de l'Edward Norton i l'Helena Bonham Carter, hi ha explosions per totes bandes, ha arribat el final de la societat moderna i jo em pregunto: no valdria la pena fer-ho només per veure l'espectacle?
M'estic convertint en un fan d'Al-Qaeda?
O hauria d'apuntar-me a la Fura dels Baus?

Cada cop que m'imagino l'espectacle em sento més viu.

Feliç 2007 a tothom

Però no us penseu que és pel vostre bé que us ho desitjo, és pel meu. En realitat se me'n fot si us va bé o malament mentre no em veniu a explicar les penes o les alegries, se me'n fot si hi ha guerres o si hi ha pau mentres no em desperti el soroll de les bombes o el dels focs artificials, se me'n fot si hi ha crisi o bonança econòmica mentres jo pugui arribar a final de mes, se me'n fot si us estimen o no us estimen mentres no em vingueu a emprenyar amb les vostres llàgrimes de felicitat o de tristesa. L'únic que tinc clar és que si les coses van bé ningú em despertarà a mitja nit amb una mala notícia, i això té molt valor, com a mínim per mi.

Feliç 2007 a tothom, sí, però sobretot deixeu-me dormir fins al migdia.

Bona "personeta"

Fa 364 dies em vaig convèncer que no tornaria a fer la performance d'acomiadar-me beatíficament de tots els companys de la feina, inclosos els imbècils. "Saludaré només aquella gent collonuda (que també em rodeja) i als altres, que els bombin!"- vaig dir-me. Però hi he tornat. Com una bèstia rastrera he donat la mà i he desitjat bones festes, fins i tot a persones que, -diguem-ho clar-, em provoquen descomposició de ventre. Deu ser el refotut esperit nadalenc, un impuls atàvic que ens empeny a reconciliar-nos (ni que sigui en aparença) fins i tot amb els retardats i pertorbats mentals que ens torpedinen el dia a dia.

D'aixonses... : Bon Nadal, malparits!

Un àngel endimoniat.

I ara què faig?

Bé, el cas és que després de 32 anys pensant que era una persona intel·ligent i agraciada amb un talent superior al de la mitjana m'he adonat que, malauradament, res d'això no era més que una il·lusió. En realitat, per molt que em faci mal, m'assemblo més a aquells mediocres horribles a qui odio que no pas a aquells personatges dotats de grans qualitats artístiques als qui volia assemblar-me.

Sóc gris. Sóc mediocre.

I ara què?
He de revisar tot el que tinc i tot el que vull?
He de canviar de feina?
¿I en aquest cas, quina feina seria prou mediocre per a mi tenint en compte que ara em dedico a escriure parides que després surten per la ràdio i per la tele?

Si us plau, ajudeu-me.
Espero consells brillants, que de mediocritat ja vaig prou servit.

Inclinació genètica?

De la mateixa manera que els homes amb més facilitat per a l'exaltació de les gràcies femenines, tendeixen a treballar en el sector de la construcció i que els cleptòmans professen predilecció pel Corte Inglés, molts pakistanesos es polaritzen sorprenentment al sector del butano. Deu ser a causa d'uns sous tan volàtils com el gas de les bombones. (...) Ara que, i si és per una questió de caràcter genètic...?

Monges Fugit

No us sé dir el perquè, però fa dies que em pregunto si en la nostra societat actual, encara es fan monges (...!) Amb aquesta idea al cap, vaig mirant al meu voltant les dones -més o meys joves- que passen pel carrer i... no en veig cap que me l'imagini apartant-se de la vida mundana per entregar-se al servei a Déu. Feu la prova: a que no veieu ni una sola dona que us la imagineu fent-se monja?
(Prometo parlar d'això al meu psicòleg a la pròxima visita; "s'hu juru!")

Homo Pecatorum.

"T" da Cuén?

Us heu adonat que fa temps que no hi ha hagut cap novetat a la pàgina? Voliem saber què passa quan abandones un Blog en l'immensitat del ciberespai sense provisions ni gepeessa. Si es mor o no. Si es degrada com les fotos antigues. Si fa una mutació espontània... Però no, no passa res. Internet és com un inmens congelador: els únics canvis es produeixen quan hi fiques o treus alguna cosa. Mentrestant... només fredor. Brrrrrrr!!!
Bones Festes i tal!

Homo Hivernalis